L’última paraula

Al blog Café Steiner, del diari El País, hi ha un vídeo amb una llarga entrevista de José Ignacio Torreblanca a Lluís Bassets sobre Catalunya arran de l’aparició del llibre Lecciones españolas d’aquest últim. Val la pena veure’l. És de fa unes quantes setmanes, però es tracta de dues persones a les quals sempre val la pena escoltar i bull de reflexions útils per entendre com hem pogut arribar a la lamentable situació actual.

Torreblanca pregunta a Bassets sobre el dret a decidir. El preàmbul de la pregunta, amb una referència a les nombroses vegades que els catalans hem pogut votar al llarg dels últims anys, convida a una resposta força previsible (el dret a decidir l’exerceixen els ciutadans cada vegada que voten, etcètera), però Bassets agafa un camí diferent.

Aquest dret –diu Bassets– és una idea genial de la propaganda política que deu molt al Tribunal Constitucional. Sense la sentència que declarava inconstitucionals un grapat d’articles de l’Estatut –aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, pel Senat i pel poble català en referèndum–, el dret a decidir no tindria el suport majoritari que avui té a Catalunya.

Bassets admet que és una mica dur dir-ho així, però considera el Tribunal Constitucional responsable de l’enverinament de la situació per haver comès l’enorme disbarat (el substantiu i l’adjectiu són seus) d’esmenar el que els ciutadans de Catalunya havien decidit. Des d’aquell dia –diu–, molts catalans es pregunten legítimament si l’última paraula no els correspon a ells i esperen en conseqüència ser consultats. D’aquí ve la popularitat del dret a decidir.

(AFP)

Bassets té tota la raó. Ja sé que rebobinar fins a l’any 2010 és impossible, però si algú, a partir del 2 d’octubre, vol desfer l’embull del litigi català potser haurà de començar mirant com es pot revertir aquella famosa sentència o deixar-la sense efecte. No crec que hi hagi avui gaire gent a Espanya amb una mica de sentit comú que no pensi que tot hauria anat millor si l’Estatut hagués continuat en vigor sense esmenes. ¿No va estar vigent durant quatre anys sense que s’esquerdés la unitat d’Espanya?

Tampoc crec que hi hagi gaires persones que no pensin que, per una lògica política elemental, va ser un error que el Tribunal Constitucional es pronunciés sobre un text aprovat pels ciutadans en referèndum. L’ordre estava equivocat: primer s’hauria d’haver pronunciat el Constitucional i després els ciutadans. És veritat que el Constitucional es va pronunciar quan l’hi van demanar, però els seus doctes membres potser haurien hagut de tenir prou cap per preveure el que podia passar si es limitaven a dictaminar sobre el text fent abstracció amb miopia de la situació política i de les conseqüències de la sentència. El Tribunal Constitucional no ­hauria d’haver esmenat la plana als ciutadans. I encara menys en aquell ambient de se-van-a-enterar-estos-catalanes, amb la campanya de signatures contra l’Estatut i amb l’anticatalanisme que es respirava a Madrid i a molts llocs d’Espanya.

Si no m’equivoco, hi ha articles de l’Estatut que van ser declarats inconstitucionals i que estan vigents en els estatuts d’Andalusia, de la Comunitat Valenciana o de les Illes Balears. En alguns casos, els va proposar el mateix PP després de presentar el recurs contra l’Estatut. Tècnicament, és lògic que aquests articles estiguin vigents. Ningú els ha recorregut, de manera que el Tribunal Constitucional no ha tingut l’oportunitat de tombar-los. Però, políticament, ¿no és un sarcasme? ¿No hauria estat lògic buscar la manera d’esmenar-los, encara que només fos per no haver d’avergonyir-se cada cop que algú en parla?

Si mai algú vol trobar el camí de sortida del laberint en què ens hem ficat, abans de seure a parlar –perquè caldrà parlar i fer política–, li anirà bé recordar la manifestació al passeig de Gràcia del 10 de juliol de 2010 per protestar contra la sentència, aquella manifestació encapçalada pel president de la Generalitat, José Montilla –que va haver de ser protegit de la fúria d’alguns manifestants–, amb una pancarta unitària que deia: “Som una nació, nosaltres decidim”. També li anirà bé rellegir els profètics discursos de Montilla sobre la desafecció dels catalans, els articles d’Enric Juliana sobre el català emprenyat i aquell editorial conjunt de tots els diaris catalans titulat “La dignitat de Catalunya”.

El litigi es pot veure des de molts angles i admet moltes explicacions diferents. Una d’elles, potser molt simple però crec que no totalment errada, és considerar-lo com una pugna per veure qui té l’última ­paraula, el Tribunal Constitucional o els ciutadans de Catalunya. Des d’aquest punt de vista, passi el que passi durant les pròximes setmanes, costa de veure com es pot restablir la normalitat i la confiança mútua sense donar d’una manera o altra la paraula als ciutadans de Catalunya.