Ruptura i enfrontament

Tot procés implica una acció que es desenvolupa en diferents fases. Així succeeix en el procés que té lloc des de fa anys amb la finalitat d’assolir la independència de Catalunya i que, promogut pel sector més radical dels nacionalistes esperonat pels a­narcos de la CUP, ha arribat al seu clímax. Sense necessitat d’anar més enllà en el temps, cal distingir en aquest procés tres darreres etapes. Una etapa d’enroc (com en els escacs), en la qual les dues parts s’han blindat entorn d’un únic principi proclamat com a veritat absoluta: els independentistes entorn del “principi democràtic”, entès de manera que la voluntat popular expressada en escons manca de qualsevol límit (dictadura de la majoria parlamentària); i el Govern central entorn del “principi de legalitat”, pel qual la llei s’erigeix en dogma intangible d’interpretació estricta, davant el qual decau tota exigència de la voluntat popular que no passi pel sedàs d’una norma a la qual s’atribueix la funció de cadenat. Aquesta fase s’ha caracteritzat per una gesticulació creixent dels independentistes i per una progressiva judicialització del conflicte pel Govern central.

La fase d’enroc ha desembocat inevitablement en una fase de ruptura, marcada per una acció i una reacció que es retroalimenten. L’acció ha sigut el recent cop d’Estat perpetrat pels independentistes al Parlament amb llum i taquígrafs, en aprovar la llei del Referèndum i la llei de Transito­rietat amb el trencament de totes les regles bàsiques de la democràcia, en uns termes de prepotència i amb unes formes tan grolleres que a la il·legalitat s’hi ha unit el mal estil. I ha estat un cop d’Estat en tota regla, perquè hi ha cop d’Estat sempre que es produeix una subversió total de l’ordenament jurídic establert amb voluntat explícita d’aconseguir el control absolut del poder. Així les coses, la reacció estava servida i ha pres cos en una panòplia de recursos, incidents, impugnacions, requeriments i notificacions interposats i practicats pel Govern central, que deixen una altra vegada el desenllaç del conflicte en mans de jutges i tribunals, si bé és cert que, consumat el cop d’Estat, no quedava cap altre camí que aquest. Per tant, la situació de ruptura porta inexorablement a un enfrontament obert.

La fase d’enfrontament es lliurarà a partir d’ara i es desenvoluparà, abans del desenllaç, en tres fronts. Primer, al front de la participació, que, al seu torn, es plantejarà en dos àmbits: l’institucional (al voltant de si els ajuntaments col·laboren o s’abstenen en la intendència de la consulta) i el ciutadà (els independentistes promouran la participació fins i tot dels que votarien no, i els contraris a la independència propugnaran l’abstenció d’aquests per evitar que els vots negatius serveixin per legitimar el resultat). El segon front serà el de la logística (col·legis electorals, cens, taules, paperetes…), en el qual el Govern central anirà a totes per evitar que l’1-O es pugui anar a votar. I el tercer front serà el de l’agitació i propaganda, en el qual l’avantatge independentista és incontestable. Aquest escenari complex es perllongarà fins a l’1-O, amb risc greu de que es produeixin incidents –ca­suals o deliberadament buscats– que augmentin la crispació ja existent fins a extrems de confrontació oberta, que els independentistes aprofitarien a fi d’oferir la imatge d’un victimisme exportable. Es tracta d’una situació molt perillosa a la qual no s’hauria d’haver arribat mai i que ha d’a­frontar-se amb l’esperança de que el sentit comú de la majoria dels ciutadans, qualssevol que siguin les seves idees, compensi de llarg –cosa d’altra banda no difícil– la imprudència de tots els nostres dirigents que, uns per acció i altres per omissió, han deixat podrir un problema difícil però no insoluble si s’afronta amb un bri d’intel·ligència, una mica més de generositat i un decidit coratge, entenent per coratge el valor cívic que de vegades és necessari per fer el que cal i d’altres per no fer el que no toca.

És impossible predir el desenllaç d’a­quest procés per la seva complexitat i per com es desenvoluparan els esdeveniments fins al seu final. Però no s’han de tancar les portes a l’esperança de que pugui superar-se aquesta situació tan greu sense mals majors. Cosa que serà possible si la majoria dels ciutadans catalans aposten, sense abdicar dels seus ideals ni abandonar les seves opcions, per la concòrdia en lloc de l’enfrontament, pel pacte en comptes del xoc i per la transacció com a alternativa de la imposició. És a dir, si mostren aquelles virtuts cíviques de les quals tan escassos han anat els nostres dirigents des de ja fa massa temps, amb oblit a més de que la prudència és la virtut política per excel·lència. Tant de bo arribem aviat i en pau a unes noves eleccions autonòmiques i, després d’elles, el Govern central –que hauria de prendre la iniciativa– i el nou Govern català busquin un arranjament, si més no, però comptant amb la llei com a marc, la política com a tasca i la paraula com a instrument.