POLÍTICA
BARCELONA - 16 octubre 2017 2.00 h

El mirall imperfecte

 REFERENT · La decisió de congelar la declaració d’independència de Catalunya presenta algunes similituds amb el model que va aplicar Eslovènia el 1991 DIFERÈNCIES · En aquell cas, però, les autoritats eslovenes tenien un control efectiu dels mecanismes de poder i uns negociadors definits, la qual cosa els va permetre fixar uns límits temporals

PERE BOSCH I CUENCA - BARCELONA
La implicacióde la Comunitat Europea va afavorir la congelació de la independència eslovena

Dimarts passat, poques hores abans del transcendental ple del Parlament en què el president de la Generalitat havia de donar compte dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre, l’eurodiputat del PdeCAT Ramon Tremosa va posar damunt la taula la possibilitat que Carles Puigdemont fes una declaració d’independència però que la suspengués durant un temps per tal d’atendre algunes crides de la comunitat internacional, molt més sensibilitzada arran de les càrregues policials del primer diumenge d’octubre. Es tractava de donar una darrera oportunitat al diàleg. L’eurodiputat va citar explícitament l’exemple d’Eslovènia, que després de “sis mesos de negociacions, durant els quals l’altra part ni tan sols es va asseure a la taula, van començar a produir-se els reconeixements internacionals”.

La idea va començar a circular immediatament. I va prendre forma dues hores abans de la compareixença de Puigdemont, quan el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va aprofitar l’inici del ple de Comitè de les Regions per adreçar-se directament al de la Generalitat i demanar-li que no anunciés una declaració d’independència que fes “el diàleg impossible”. Tot i que també va apel·lar al respecte a l’ordre constitucional, es tractava d’una reacció significativa; sobretot si tenim en compte que, poques hores abans, el portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, gairebé no s’havia mogut del guió escrit per les autoritats europees en els darrers mesos, permanentment instal·lades entre el silenci lapidari o bé en la consideració del cas català com un afer intern de l’Estat espanyol. De fet, les crides al diàleg en el si de la Unió Europea ja s’havien multiplicat l’endemà del referèndum. I va coincidir amb altres iniciatives significatives, com ara la de 8 premis Nobel de la pau o, en clau més interna, la del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

En la seva intervenció al Parlament, el president de la Generalitat va suspendre la declaració d’independència pocs segons després d’haver-la proclamat. I, amb aquest gest, va donar força a la idea del mirall eslovè; un model que, com és prou sabut, va acabar amb la independència d’aquesta república, que va aconseguir passar, en pocs anys, de tenir el rebuig unànime de la Comunitat Europea a presidir, a finals del 2007, el màxim organisme europeu.

Diferències i similituds

Malgrat tot, són moltes més les diferències que no pas la similituds entre els casos català i eslovè. Per començar, Eslovènia va dur a terme un referèndum d’autodeterminació sense impediments ni detencions dels seus organitzadors, sense requises o retirades de material propagandístic i electoral, sense intervencions judicials a cada mínim preparatiu; i, com ens podem imaginar, sense les càrregues policials contra els votants ni les confiscacions d’urnes, elements que van acabar convertint el referèndum de l’1 d’octubre passat en una autèntica epopeia democràtica. Pocs mesos abans s’havien celebrat unes eleccions lliures, en les quals s’havia imposat un conglomerat de partits anomenat Demos, clarament democràtic i sobiranista i amb un ventall ideològic tan transversal com Junts pel Sí, en el qual convivien des del centredreta fins al centreesquerra. La coalició va aconseguir el 54% dels vots i va deixar a l’oposició la Lliga dels Comunistes, que alguns mesos abans havia trencat els lligams amb els comunistes iugoslaus i s’havia manifestat com una opció clarament sobiranista. Els intents frustrats per establir un nou marc de relacions amb els serbis van resultar estèrils, i el govern presidit pel democratacristià Lojze Peterle, amb un ampli suport social, es va decidir a convocar el referèndum d’independència. La participació que es va assolir va ser molt elevada, per damunt del 93%; una dada a la qual també va contribuir l’auge del sentiment nacionalista i la mobilització de la societat, elements perfectament comparables amb el cas català. En tot cas, els resultats del referèndum eslovè, que es va celebrar el 23 de desembre del 1990, van ser inapel·lables. Més del 88% de la població es va decantar pel sí a la independència, un percentatge fins i tot superior al de les repúbliques bàltiques o Eslovàquia, per posar dos exemples ben propers.

El temps transcorregut entre el referèndum i la seva concreció al parlament eslovè no va ser de 48 hores, tal com exigia la llei del referèndum catalana, sinó de 6 mesos. Finalment, el 25 de juny del 1991 es va aprovar la declaració d’independència. Les condicions en què va fer aquest pas també eren molt diferents de les catalanes. Primerament, ni hi havia una policia autonòmica amb un control qüestionat per les autoritats estatals ni tampoc una hisenda embrionària amb una capacitat molt limitada. Per donar-ne prova, cal recordar que, de manera simultània a aquell ple solemne, les autoritats eslovenes van donar ordres de controlar els límits fronterers, tant els que tenia amb els estats reconeguts (Austria i Itàlia) com amb la resta de Iugoslàvia. Per fer-ho efectiu, es comptava amb els 35.000 efectius de la Força de Defensa Territorial Eslovena, als quals s’afegien els 10.000 de la policia. Contràriament, la presència de l’exèrcit iugoslau era més aviat testimonial. L’endemà mateix d’aquell ple es va produir la reacció serboiugoslava i va començar l’anomenada guerra dels Deu Dies. En aquells moments, però, el món sencer tenia els ulls posats a Croàcia i Eslovènia i la guerra es va restringir a una lluita pel controls dels passos fronterers i de l’aeroport de Ljubljana. Malgrat tot, el balanç final se situaria en els 44 morts entre les tropes iugoslaves i 19 entre les eslovenes. A banda del conflicte eslovè, la comunitat internacional contemplava com el tauler dels Balcans se sacsejava d’una manera alarmant per la reacció de Sèrbia i es començava a manifestar el pitjor drama humanitari que es viuria Europa després de la Segona Guerra Mundial.

La reacció de la Comunitat Europea a l’anunci del ple d’independència d’Eslovènia va ser immediata. Dos dies abans del ple, en una reunió extraordinària dels ministres d’Afers Estrangers, es va prendre un acord contundent. Els màxims responsables van decidir que no reconeixerien cap decisió unilateral d’independència que adoptés qualsevol de les repúbliques iugoslaves i que, a més a més, no hi mantindrien contactes d’alt nivell. Un dels estats que es van mostrar més viscerals va ser Espanya. El politòleg Bojan Brezigar, que va ser portaveu d’Exteriors del govern eslovè en aquell moment, recordava fa poc l’oposició fèrria de l’executiu de Felipe González, temorós d’un contagi a Catalunya i Euskadi. L’aleshores ministre d’Exteriors, Francisco Fernández Ordóñez, va fer mans i mànigues per convèncer els seus socis europeus de no reconèixer les noves repúbliques. Però, al final, va pesar molt més el pragmatisme de la resta de socis i la CE va capgirar de dalt a baix la seva posició inicial. De fet, Espanya va ser un dels darrers estats que van obrir oficines diplomàtiques a les noves repúbliques. La negativa espanyola no era només un símptoma de l’al·lèrgia del govern socialista. El coordinador general d’Izquierda Unida en aquells moments, Julio Anguita, va arribar a afirmar que els dirigents europeus semblaven “uns nens grans jugant amb una bomba” i va advertir del perill que poguessin plantejar-se altres casos, “inclosos el que correspon a Espanya amb el País Basc i Catalunya”, donat que, a parer seu, “les autoritats catalanes es trobaven en el corrent d’opinió a favor dels moviments d’autodeterminació “. Dos anys enrere, el Parlament havia aprovat una declaració en què s’afirmava que Catalunya no renunciava a aquest dret; una iniciativa presentada pels diputats d’ERC i que va rebre el suport de CiU, el CDS i Iniciativa per Catalunya.

En el cas d’Eslovènia, la implicació de la Comunitat Europea va permetre aconseguir una aturada de les hostilitats i, al mateix temps, va afavorir una congelació de la declaració d’independència; si bé, a diferència del cas català, hom va fixar un termini molt concret, de tres mesos. Aquest gest no va servir per capgirar l’autoritarisme serbi, però sí per carregar d’arguments els eslovens. De fet, la prepotència de Sèrbia va empènyer la comunitat internacional a proclamar, el 4 de juliol d’aquell mateix any, que la independència eslovena era “inevitable”. El camí, doncs, estava desbrossat i, a poc a poc, va començar a caure una pluja fina però inaturable de reconeixements internacionals. Deixant de banda el cas testimonial de Croàcia, que va solidaritzar-se amb la veïna i el dels nous estats sorgits del desmembrament de la Unió Soviètica, el primer gest significatiu es va produir el 19 de desembre del 1991, gairebé sis mesos després del ple històric del parlament eslovè. I va venir d’Islàndia i Suècia, dos estats que no formaven part de la Comunitat Europea però que tenien un valor simbòlic indubtable, sobretot pel seu paper com a referents democràtics. La pluja de reconeixements es va intensificar a principis del 1992, en un context de major preocupació per la situació humanitària als Balcans. El 13 de gener es va pronunciar el Vaticà, el 15 van fer-ho Alemanya i la resta d’estats comunitaris, i algunes setmanes després va afegir-s’hi també el govern dels Estats Units. Finalment, el 22 del mes següent Eslovènia va entrar a formar part del club de les Nacions Unides i, dotze anys després, va fer-ho també de la Unió Europea. El resultat d’aquella aposta que va fer el Parlament eslovè va ser, doncs, absolutament reeixit. El futur ens dirà si aquell mirall imperfecte que ens va proporcionar Eslovènia fa 26 anys és útil. En altres paraules, si permet a Catalunya reconèixer-se com a nou estat.

El batec dels eslovens
Fa pocs dies, el president de la República d’Eslovènia, Borut Pahor, va afirmar que “el cor de molts eslovens batega per la nació catalana”. A banda d’això, la revista eslovena ‘Mladina’, que va aparèixer pocs dies després de l’1 d’octubre, es va mostrar especialment contundent amb les càrregues contra el referèndum de l’1 d’octubre passat, amb una portada en què apareixien alguns policies espanyols colpejant manifestants indefensos i amb un fons amb la senyera. El títol era, a més a més, esperançador, ben carregat d’empatia: “Naixement de l’estat”.