Restaurar


16/10/2017 01:12

La paraula restauració fa referència a un període força llarg: de la caiguda de la Primera República, el 1874, amb el pronunciament de Martínez Campos, a l’adveniment de la Segona República el 14 d’abril de 1931. És un període caracteritzat pel retorn de la monarquia, el control immobilista de la vida pública (caciquisme) i el repartiment descarat del poder per part de conservadors i liberals. Va suportar sense enfonsar-se la gran crisi de 1998, però va donar lloc a un pessimisme exasperat, que Unamuno va expressar contradictòriament: ara volia “europeizar España” i ara “españolizar Europa”.

Incapaç de reformar-se, el règim de la restauració es va afeblir per causa dels conflictes al nord d’Àfrica (el desastre d’Annual) i per la creixent conflictivitat social a la Barcelona industrial i a l’Andalusia rural. Paral·lelament, el regeneracionisme català (o modernisme), que durant la primera guerra europea havia convertit la indústria en un gran pols exportador, havent afirmat el seu regionalisme, però espantat per l’esmentada conflictivitat, va afavorir la dictadura de Primo de Rivera. Tots els plets i el pessimisme de la restauració van desembocar en la fràgil i tensa Segona República; i es van resoldre en una guerra de germans que va desembocar en una inclement i llarga dictadura.

Ho sabem des de fa uns 10 anys: els dimonis de la restauració han tornat. Paràlisi reformista; dissecació bipartidista de la democràcia; pessimisme; exasperació dels conflictes socials i territorials...

La paràlisi reformista eternitza els problemes fins a podrir-los, cosa que, a més de ser negativa per se, contribueix a momificar les institucions, que són observades amb cínic descreïment pels ciutadans. Això es veu molt clar en el xoc generacional o en la creixent desigualtat social (dos dels grans problemes que ha deixat la crisi econòmica) i, naturalment, també en la dramàtica desconnexió entre l’Estat i una bona part dels catalans.

Pel que fa al pessimisme (que ha cristal·litzat en una cultura de l’antipatia), és visible en uns mitjans de comunicació que només saben assenyalar la dissidència política i social com un problema a extirpar, no pas com el símptoma d’un problema que cal estudiar i resoldre. Les institucions espanyoles s’han convertit en apèndixs de la judicatura o la fiscalia. La cultura política espanyola és un immens jutjat. Els grans portaveus del periodisme semblen fiscals, més que no pas analistes, observadors o exploradors de solucions.

(Getty)

La dissecació de la nostra democràcia és un fet; i el tremendisme inquisitorial contra l’atreviment independentista no la revitalitzarà. Aquest rebrot de la passió política és estrictament negatiu. Per més passions polítiques que desperti “el desafío catalán” (descriure’l així ja és un manifest de negativitat), no aportarà cap vitamina a la societat espanyola, ni a les dissecades institucions democràtiques.

Tothom sap que les grans sortides que uns i altres propugnen no portaran res de bo. Potser seria convenient, per tant, recórrer a un verb molt modest: res­taurar. És veí de restauració, sí, i no serveix per construir solucions màgiques. Però, podria ser més útil del que sembla.

Restaurar l’estómac: d’aquí ve el mot restaurant. Restaurar els colors de la pintura com fa l’experta delicadament, amb paciència i coneixements. Restaurar és antònim de vèncer i subvertir . És antònimde combatre i humiliar.

L’objectiu seria restaurar el color de l’esperit del pacte constitucional de 1978. Evocar els pacients equilibris que van fer fortuna durant la transició i que, quan la democràcia es va consolidar, vam abandonar alegrement: consciència dels límits, inclusió, cessió mútua. Al quadre, hi ha de sortir tothom. No és bo que el PP o els independentistes en quedin fora (recordem que una part important del problema de l’Estatut prové de l’exclusió del Partit Popular).

Una comissió d’homes i dones bons hauria ara mateix de sortir a la plaça pública per evitar que aquest plet que s’ha anat enverinant esclati en un xoc tan dramàtic com romàntic. De moment, no haurien de fer res més que restaurar els colors no escrits del pacte constitucional (un pacte, sí, condicionat pels militars, però voluntariosament cosit i treballat per tots).

Ens calen dos abandonaments alhora. Que uns abandonin la pretensió de canviar de quadre, i que els altres abandonin la pretensió de fer-los quedar dins del quadre a cops de porra o de sentència judicial. Per aconseguir aquest doble abandonament, algunes personalitats rellevats haurien d’obrir un gran paraigua protector.

El portador del paraigua podria ser Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Vinculat als conservadors, practicant de l’ecumenisme polític i amb fórmules per resoldre el problema territorial que no requereixen ni tan sols la reforma de la Constitució. Ell i altres com ell podrien restaurar els colors perduts de l’esperit d’aquella Constitució que els catalans van votar massivament. Qui es proposi aquesta tasca, rebrà els insults i els xiulets dels partidaris de l’antipatia i del drama. Però, sense cap ombra de dubte, podrà dir-se patriota.