OPINIÓ
PROFESSOR D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UB - 16 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

100 anys de valencianisme

AGUSTÍ COLOMINES I COMPANYS - PROFESSOR D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UB
“El País Valencià ja no és com era el 1918 i el valen­ci­a­nisme actual no s’assem­bla gaire al sobi­ra­nisme català

La mati­nada de l’11 de novem­bre de 1918, en un vagó de tren apar­cat al bosc de Compiègne, els repre­sen­tants de les potències ali­a­des van sig­nar l’armis­tici amb Ale­ma­nya. Era la fi de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Tres dies després, el 14 de novem­bre, el diari La Cor­res­pon­den­cia de Valen­cia va publi­car a la pri­mera plana i en un lloc pre­fe­rent una Decla­ració Valen­ci­a­nista que anava pre­ce­dida d’un arti­cle, a tres colum­nes, titu­lat “Valen­ci­a­nisme”. És l’ori­gen del valen­ci­a­nisme polític, empel­tat amb cata­la­nisme de Prat de la Riba. Si el 1908 havia estat fun­dada la Joven­tut Valen­ci­a­nista (JV), el pri­mer grup polític ober­ta­ment naci­o­na­lista, deri­vat del Cen­tre Regi­o­na­lista Valencià, el 1918 es va for­mar la Unió Valen­ci­a­nista Regi­o­nal (UVR) amb antics mem­bres de la JV, encapçalats per Ignasi Villa­longa, Sal­va­dor Fer­ran­dis i Edu­ard Martínez Fer­rando, i amb la com­pli­ci­tat de la Lliga Regi­o­na­lista de Cambó. La JV i la UVR van impul­sar aquesta Decla­ració Valen­ci­a­nista, que va rebre el suport tant de sec­tors bur­ge­sos com del valen­ci­a­nisme repu­blicà i d’esquer­res. Fins i tot va reper­cu­tir en el blas­quisme, ja que una part dels joves radi­cals van crear la Joven­tut Repu­bli­cana Naci­o­na­lista.

La Decla­ració era sen­zi­lla i con­creta alhora. Cons­tava de vuit bases, seguint l’esquema de les famo­ses Bases de Man­resa. Els redac­tors del text, Edu­ard Martínez-Sabaté, Ignasi Vila­llonga, Josep Gar­cia Cone­jos, Edu­ard Martínez Fer­rando, Pas­qual Asins, Sal­va­dor Fer­ran­dis, Maxi­milià Thous i Lluís Cebrián es van encar­re­gar d’expli­car què per­se­guien en una sèrie d’arti­cles que també va publi­car La Cor­res­pon­den­cia de Valen­cia entre el 16 de novem­bre i el 7 de desem­bre. Per pri­mera vegada es decla­rava, a la segona base, el dret dels valen­ci­ans a for­mar un estat amb cons­ti­tució pròpia, dins la Fede­ració Ibèrica. “Esta per­so­na­li­tat [valen­ci­ana], pel fet de la seua existència i per la volun­tat dels seus com­po­nents, té dret a cons­ti­tuir un estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i cons­ti­tució. Esta és la fona­men­tal rei­vin­di­cació valen­ci­a­nista.” Villa­longa va ser l’encar­re­gat d’escriure l’arti­cle en defensa d’aquest punt de la Decla­ració, afir­mant que “Espa­nya no és una nació, és tan sols un estat”, mani­fes­tant-se defen­sor d’un estat valencià, entès a la manera fede­ral, regit per un Esta­tut d’Auto­no­mia que implantés una assem­blea par­la­mentària esco­llida democràtica­ment i un poder exe­cu­tiu esco­llit per sufragi directe, sense des­car­tar la fede­ració o inte­gració amb altres estats de la fede­ració, en una clara al·lusió a Cata­lu­nya, i sense defu­gir “les con­seqüències que este fet [la fede­ració cata­lana] poguera por­tar”.

En aquests 100 anys, el valen­ci­a­nisme i el cata­la­nisme han seguit una evo­lució molt dife­rent. D’amor i odi, es podria dir. I el País Valencià es va con­ver­tir durant molts anys en la fron­tera on es diri­mia la bata­lla entre Cata­lu­nya i Espa­nya. La pressió espa­nyo­lista sobre el País Valencià és la que s’hau­ria vol­gut apli­car a Cata­lu­nya. A més for­ta­lesa del cata­la­nisme, més forta era la força de l’Estat per con­ver­tir València en un platja de Madrid, en aquell “Levante feliz” que oferís noves glòries a Espa­nya, des­pu­llat de les referències col·lec­ti­ves pròpies que li que­da­ven després que la des­feta, manu mili­tari, per dir-ho a la manera de l’enyo­rat Alfons Cucó, del segle XVIII com­portés el tren­ca­ment de la valen­ci­a­ni­tat. En ves­pres de la for­mació dels estats con­tem­po­ra­nis, el País Valencià va patir molt més l’enves­tida de l’espa­nyo­lisme que no pas els altres ter­ri­to­ris de parla cata­lana. I tan­ma­teix, ha sobre­vis­cut.

El segle trans­cor­re­gut des d’aque­lla ger­mi­nal Decla­ració ha estat demo­li­dor. Espa­nya ha vis­cut dues dic­ta­du­res i una Guerra Civil que van estar a punt de des­truir-ho tot. Però és que, un cop recu­pe­rada la democràcia, l’espa­nyo­lisme es va empes­car una par­ti­cu­lar bata­lla amb l’objec­tiu d’escla­far el valen­ci­a­nisme, con­di­ci­o­nar l’esquerra i aïllar el País Valencià de Cata­lu­nya. Es trac­tava, mit­jançant l’ús de la violència, de frac­tu­rar la soci­e­tat valen­ci­ana per fer impos­si­ble con­sen­suar un pro­jecte polític comú. El PSOE i el PP van rema­tar la feina, men­tre el naci­o­na­lisme català es tan­cava en la seva closca per evi­tar els efec­tes d’aque­lla monu­men­tal ope­ració de des­na­ci­o­na­lit­zació. I això ha estat així fins que el valen­ci­a­nisme va poder refer-se i recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva política que havia per­dut davant el caci­quisme cor­rupte dels par­tits del règim del 78.

El procés sobi­ra­nista de Cata­lu­nya no ha tin­gut cap efecte con­tagi sobre el País Valencià. De fet, s’ha reforçat la tra­di­ci­o­nal ignorància entre els dos pobles de cul­tura ger­mana. El País Valencià ja no és com era el 1918 i el valen­ci­a­nisme actual no s’assem­bla gaire al sobi­ra­nisme català. Té uns altres objec­tius, defensa uns altres interes­sos. I així havia de ser, suposo.