OPINIÓ
16 novembre 2018 2.00 h

LA GALERIA

Tambors de guerra

JOSEP M. SEBASTIAN
Des de Madrid par­len de cop d’estat, de rebel·lió, de traïció, d’odi i de ven­jança

Vaig néixer sota el fei­xisme i començo a témer molt seri­o­sa­ment que també hi moriré. Sonen tam­bors de guerra per tot arreu. Europa de nou està par­tida, Àfrica crema pels qua­tre cos­tats, de l’Ori­ent Mitjà no cal ni par­lar-ne, l’Amèrica del Nord ense­nya la seva pit­jor cara esco­llint un piròman res­sen­tit com a pre­si­dent i a l’Amèrica del Sud con­ti­nuen apos­tant per les fal­ses il·lusi­ons popu­lis­tes en molts països. A Cata­lu­nya, en aquests moments també res­so­nen amb força els tam­bors de la Cas­te­lla que vol con­ser­var els seus pri­vi­le­gis enfront de la rei­vin­di­cació legítima, rao­nada, argu­men­tada, natu­ral i pacífica del poble català. Els noti­ci­a­ris de les cade­nes esta­tals men­tei­xen des­ca­ra­da­ment i des de Madrid es fomenta l’odi i el dis­curs con­tra Cata­lu­nya sem­bla que més enllà de l’Ebre és una font de vots. Pri­mer sem­bren i després recu­llen. És curiós que Cata­lu­nya, un país que va llui­tar tan acti­va­ment con­tra el fran­quisme, ara no rebi el reco­nei­xe­ment dels “pro­gres” de torn que abans estam­pa­ven la sig­na­tura de qual­se­vol mani­fest que reclamés un dret. Casado anun­cia que si obté el poder pro­hi­birà els par­tits i asso­ci­a­ci­ons inde­pen­den­tis­tes, les este­la­des, els llaços grocs i qual­se­vol sig­ni­fi­cació a favor de fer la nos­tra. A més reclama ven­jança i n’escampa el sen­ti­ment, vers els diri­gents cata­lans empre­so­nats o a l’exili. Men­tre a Cata­lu­nya més aviat se sen­ten parau­les com ara dretacordnego­ci­ació i con­sens, des de Madrid par­len de cop d’estat, de rebel·lió, de traïció, d’odi i de ven­jança. Amb aquest pro­grama no entenc què fan Vox o Cs, quan el germà gran assu­meix el seu dis­curs exacte. No es pot llui­tar con­tra un dret amb men­ti­des i repressió. Som molts els cata­lans que no ens hem sen­tit espa­nyols ni en el fran­quisme, ni en la Tran­sició, ni en aquesta pan­to­mima de democràcia. Pot­ser cal acla­rir que quan Franco va pas­sar, desitjo, a pit­jor vida, a l’Estat espa­nyol tot era per fer, men­tre que a Cata­lu­nya feia temps que fun­ci­o­nava el Con­sell de For­ces Polítiques for­mat per tots els par­tits, inclòs el lla­vors impres­cin­di­ble PSUC, un par­tit que va per­me­tre que siguem on som quan va matar el ler­rou­xisme a les zones que par­la­ven cas­tellà. I de molt abans fun­ci­o­nava l’Assem­blea de Cata­lu­nya, capaç de mobi­lit­zar el car­rer amb gent de totes les tendències. És a dir, quan va morir el dic­ta­dor, Cata­lu­nya ja tenia els deu­res fets, men­tre Suárez, el Borbó i com­pa­nyia feien equi­li­bris. I, ara que torna la política amb majúscu­les, Cas­te­lla torna a treure els tam­bors de guerra.