Podem, a Catalunya

La Vanguardia en català | 16/12/2014 - 00:00h


M. DOLORES GARCÍA
Directora adjunta

Pablo Iglesias serà diumenge a Barcelona. El terratrèmol produït per Podem en la política espanyola comença a arribar a Catalunya, amb els seus trets diferencials. Es percep en la inquietud que ja provoca en la resta de partits. Encara que les enquestes donin un transvasament de votants d'unes quantes sigles a les de Podem, la veritat és que la seva irrupció sacseja tot el sistema polític. Més que en les seves propostes de fons, Podem és una convulsió en les formes, en l'estil, en el tracte amb els seus clients/electors.

Fins ara Catalunya semblava viure al marge d'aquest fenomen, absorta en les tortuositats del seu particular viatge a la independència. Però els de Pablo Iglesias estan començant a trastocar les peces dels escacs catalans. El recel d'ERC a aliar-se amb CiU, sigui donant suport als Pressupostos o en forma de llista unitària, no és aliè a la influència de Podem. No tant perquè li resti vots en aquest moment -afecta més el PSC, ICV o Ciutadans-, sinó perquè impedeix el seu creixement i interfereix en el potencial que necessita l'independentisme per fer el salt. De fet, tant CDC com ERC calculen que els falten 400.000 vots. 

L'atreviment davant el que està establert té premi a les urnes i l'independentisme ha acariciat durant els dos últims anys el votant indignat dels estrats socials, transformant la pèrdua de confiança en el sistema i el desencant pel propi futur en una perspectiva il·lusionant. Podem competeix en aquesta lliga. Amb una retòrica magistral, irromp amb audàcia en el mar de tedi i indignació actual. Són populistes, sí. I se'ls dóna bé.

El moviment de Pablo Iglesias s'autoqualificaria de populista si és en el sentit que ho reivindicava Ernesto Laclau. El politòleg argentí, considerat un referent del kirchnerisme, subratlla a La razón populista que qualsevol populisme necessita, per cristal·litzar en la societat, un caldo de cultiu, cosa que no ens manca ara per ara. A continuació, assenyala que la ideologia no és definitòria en el populisme, que pot ser de dretes o d'esquerres. El que és determinant és la seva manera de fer política. El que per a qualsevol seria censurable -la "vaguetat" discursiva, la simplificació de la realitat o la "pobresa intel·lectual" d'alguns dels seus raonaments, com diu Laclau- es converteixen, de la mà d'una bona retòrica, en eines per construir identitats polítiques que permeten accedir al poder i canviar "l'hegemonia" imperant. Els nois de Podem executen aquesta doctrina a la perfecció.

Oriol Junqueras, gràcies també al seu domini de la retòrica, ofereix la revolució social i política al mateix temps. Però per aconseguir la independència necessita anar de la mà dels qui han executat les retallades de la crisi, és a dir, un desgast que els republicans no desitgen repetir. Si el PSC ha viscut l'esquinçament de les seves dues ànimes -amb totes les tonalitats intermèdies entre l'espanyolisme i l'independentisme-, Esquerra Republicana pateix el seu propi dilema entre ser més d'esquerres o més independentista.

Mas i Junqueras, allunyats

En la reunió entre Mas i Junqueras no es va entreveure ni un bri d'acord. Tots dos es van mantenir en les seves posicions i van semblar resignar-se que no hi haurà llista unitària per fer les plebiscitàries abans de les municipals. Però no volen aparèixer com que no ho han intentat. Per això ERC no va donar ahir cop de porta al pressupost i va proporcionar un mes més de marge. Al gener, Mas tindrà sobre la taula un altre cop la decisió: si avança o no les eleccions. 

El duel de missatges

Si les posicions entre CDC i ERC sobre la llista unitària no s'aproximen, s'obrirà a partir de gener la guerra de missatges entre les dues forces. Els convergents intentaran demostrar que si no es llancen a buscar la independència és per l'egoisme electoralista dels republicans. I aquests subratllaran la intransigència de Mas per no cedir en la negociació i explicaran que en realitat el president només busca mantenir-se en el poder.

Sentir conferències

Els líders catalans s'han llançat a pronunciar conferències després del 9-N. Va començar Mas, va continuar Junqueras, després Iceta i ahir Herrera. Alguns dirigents, com Jordi Turull (CDC), Marta Rovira (ERC) i Maurici Lucena (PSC) han assistit a totes i, amb paciència, han sentit autèntiques andanades contra els seus partits, especialment Turull.