La qüestió

No s'entén que un procés de voluntat sobiranista sigui incompatible amb uns pressupostos més expansius

La Vanguardia en català | 16/12/2014 - 00:00h


Miquel Roca i Junyent
Barcelona


Som en ple debat sobre els pressupostos de la Generalitat per al 2015. I, curiosament, el debat no se centra en el contingut sinó en si s'han de fer o no uns pressupostos específics o simplement prorrogar els corresponents a l'any que s'acaba. I, certament, és curiós que quan tothom coincideix que el 2014 ha estat un any dolent, ple de retallades i polítiques d'austeritat que han castigat les economies domèstiques i la inversió, ara es proposi prorrogar-los en comptes d'afrontar uns nous comptes menys durs per a tots els ciutadans.

Darrere de la pròrroga s'amaga una estratègia per forçar un avançament electoral. Tot és legítim, però no s'entén per quin motiu un procés de voluntat sobiranista es planteja com a incompatible amb uns pressupostos més expansius, menys castigadors per al conjunt de la societat. Si els pressupostos del 2015 poden ser millors socialment parlant, es lliga millor l'acció político-institucional amb la satisfacció de les necessitats de la gent. Més atenció social i més inversió no poden, per definició, perjudicar cap ambició nacional.

Tant cert és això que, de fet, el que alguns plantegen és fer coincidir la pròrroga pressupostària amb unes mesures complementàries que incorporessin les millores que els pressupostos del 2015 preveuen. D'això se'n diu "l'exemple González", en record d'una situació semblant viscuda a nivell d'Estat abans de la caiguda del Govern de Felipe González. No deixa de ser curiós que per resoldre l'impasse creat pel procés sobiranista la solució es trobi per un precedent tan discutit. Però el que resulta més sorprenent és que, en el cas de González, ell tenia la clau dels diners públics. Aquí, sense nou pressupost no hi ha possibilitats de nous ingressos, i l'increment desitjat de la despesa social es quedaria -via pròrroga- sense cap suport que el fes eficaç i creïble. Realment, en què perjudica l'aprovació d'uns pressupostos el procés que la majoria parlamentària ha definit? Es parla i es busca la unitat, però no ens veiem capaços de donar resposta unitària a les necessitats de la gent? La pròrroga afebleix el suport social al procés; uns nous pressupostos marquen com es podrà construir l'entesa de futur.

Aprovar o deixar aprovar, aquesta és la qüestió.