POLÍTICA
BARCELONA - 16 desembre 2018 2.00 h

FERRAN MASCARELL 

CANDIDAT A L’ALCALDIA DE BARCELONA

“A Barcelona, el sobiranisme està més dividit del que cal”

 “No és una qüestió de discutir que guanyi el sobiranisme, sinó que ho faci amb 21 regidors. I el matís és important”

 “S’està parlant del poder, d’entrar a l’Ajuntament, i el debat fonamental és quina idea de ciutat tenim”

 “Han fet molt ideologisme, però molt poc canvi real. Barcelona no està millor del que estava”

FRANCESC ESPIGA - BARCELONA

Amb la de Fer­ran Mas­ca­rell, ja són cinc les can­di­da­tu­res sobi­ra­nis­tes que com­pe­ti­ran per l’alcal­dia de Bar­ce­lona. En aquesta entre­vista, l’encara dele­gat de la Gene­ra­li­tat a Madrid explica per què fa el pas.

Per què es pre­senta als comi­cis?
Perquè Bar­ce­lona neces­sita un canvi en el pro­jecte de ciu­tat, i crec que hi ha molta gent que pensa que això és així. I jo els puc aglu­ti­nar.
L’objec­tiu també és remoure l’espai sobi­ra­nista per inten­tar bus­car la uni­tat?
Cer­ta­ment. A ningú se li escapa que fa més d’un any que intento que aquesta uni­tat es pro­du­eixi, perquè tinc la con­vicció que aques­tes elec­ci­ons seran per a Bar­ce­lona un doble referèndum. L’un té a veure amb el model de ciu­tat, que afir­ma­rem, i l’altre, amb una idea de país, que rea­fir­ma­rem. Per raons fàcil­ment com­pren­si­bles i que tots tenim pre­sents, el pro­jecte Bar­ce­lona, des del punt de vista del sobi­ra­nisme, està més divi­dit del que cal­dria.
‘A pri­ori’, una de les for­ma­ci­ons amb què sem­blava que hi hau­ria pogut haver acord per sumar esforços era el PDe­CAT. Per què no ha estat pos­si­ble?
Bàsica­ment, perquè els par­tits tenen els seus meca­nis­mes de presa de deci­si­ons, i amb les pro­pos­tes que he anat fent per pren­dre’n una de col·lec­tiva i dia­lo­gada, no ha estat pos­si­ble. He tin­gut con­ver­ses amb molta gent de Bar­ce­lona, i també del PDe­CAT a escala naci­o­nal, i amb Joa­quim Forn vam ima­gi­nar una hipòtesi de tre­ball que, després, la gent del PDe­CAT no va con­si­de­rar que fos opor­tuna per arri­bar a unes con­clu­si­ons que ens per­me­tes­sin una can­di­da­tura tan unitària com fos pos­si­ble. I no va poder ser, i per això vaig creure que havia de pren­dre una decisió, perquè, si no, això s’anava ajor­nant en per­ju­dici de Bar­ce­lona i del sobi­ra­nisme.
És el can­di­dat de Puig­de­mont?
No. Sem­pre he dit que la Crida, fins al dia 20 de gener, no prendrà deci­si­ons sobre què cal fer amb les can­di­da­tu­res d’aquells llocs on no n’hi ha una de sola. Fins ara, la Crida ha fet ser­vir un cri­teri, que a mi em sem­bla molt valuós: donar suport en aquells llocs on hi ha una can­di­da­tura única del sobi­ra­nisme. I en aquells on no hi ha aquesta uni­tat, fins que la Crida no tin­gui esta­blerts uns òrgans polítics esco­llits, això no s’ha de fer. I fins ara ha estat molt escru­po­losa amb això.
La pers­pec­tiva del judici als pre­sos por­tarà les elec­ci­ons a un ter­reny exces­si­va­ment emo­ci­o­nal?
Jo no em puc treure del cap, ni un sol dia de la meva vida, que hi ha uns amics meus, més enllà que són uns polítics hono­ra­bles, que estan a la presó. I això em veig expli­cant-ho trenta vega­des cada dia a Madrid. No han fet res per estar a la presó, més enllà de rei­vin­di­car un dret uni­ver­sal: el dret dels pobles a deci­dir el seu futur. I jus­ta­ment perquè crec que tot això és molt emo­ci­o­nal, i és impres­cin­di­ble tenir-ho pre­sent, cal que hi sapi­guem posar tota la resta. A més d’emoció, el sobi­ra­nisme repre­senta pro­jecte.
Si no s’acaba inte­grant en cap llista unitària, es pre­sen­tarà vostè amb una pla­ta­forma pròpia? Ja té nom?
No, encara no. Però espero que siguem prou intel·ligents, tots ple­gats, per fer una llista tan unitària com sigui pos­si­ble. Estic con­vençut que el sim­ple fet d’haver-me pre­sen­tat ja ha produït alguns movi­ments. I se’n con­ti­nu­a­ran pro­duint. Però, si no és així, aniré sol.
El dia de la seva pre­sen­tació, vostè va refle­xi­o­nar que s’havia d’evi­tar frag­men­tar el vot sobi­ra­nista en “mini­fun­dis” i que cal fer una aposta que sumi com més regi­dors millor. La seva decisió de pre­sen­tar-se no va en la línia contrària?
Que siguin qua­tre les llis­tes sobi­ra­nis­tes que con­cor­re­ran a les elec­ci­ons ja és un error, i que en siguin cinc l’única cosa que fa és posar sobre la taula la immen­si­tat de l’error. Jo he estat en un govern de Bar­ce­lona fort, de més de 20 regi­dors, i és ales­ho­res quan es pot des­ple­gar un pro­jecte de màxims. És el que la ciu­tat neces­sita, un pro­jecte de màxims i ambiciós, i que jo cito en un eslògan elec­to­ra­lista: Per una Bar­ce­lona sense límits. Si això no ho fas, i aca­bes donant opor­tu­ni­tat al mini­fun­disme, pots arri­bar a tenir una majo­ria, però serà de mínims i, a més, estarà basada en allò que puguin acor­dar els diver­sos actors. I nor­mal­ment es posen d’acord en una cosa. Fa deu anys que dis­cu­tim sobre el tram­via. I no ens n’hem sor­tit. Per què? Perquè hi ha hagut governs de mínims, que només s’han posat d’acord en una cosa: cadascú ha d’escom­brar cap a casa seva. Per tant, no és una qüestió de dis­cu­tir que gua­nyi el sobi­ra­nisme, sinó que el sobi­ra­nisme gua­nyi amb 21 regi­dors. I el matís és impor­tant.
El que diu és que cal asse­gu­rar, d’entrada, un govern fort?
Bar­ce­lona té èxit quan el seu govern és fort i té una bona con­nexió amb la ciu­ta­da­nia. Si això no és així, la ciu­tat s’empe­ti­teix, es fa dèbil. I una ciu­tat com Bar­ce­lona només té dos meca­nis­mes per surar, per tenir força: pri­mer, que el seu pro­jecte de ciu­tat sigui fort, molt fort, i segon, que l’Estat li faci cos­tat. I si un dels dos ele­ments falla, la ciu­tat pateix. I si tu tens un pro­jecte que està molt con­di­ci­o­nat perquè el teu govern és dèbil, no s’avança. I, alhora, si ets dèbil, no pots impo­sar a l’Estat les obli­ga­ci­ons que té amb Bar­ce­lona. I això s’ha vist amb les polítiques de Roda­lies, que han estat nefas­tes i afec­ten cada dia la gent. No ens ado­nem de la importància que té que un estat actuï qua­li­ta­ti­va­ment bé a la ciu­tat. Ens hem acos­tu­mat tant a mirar-lo com una cosa llu­nyana, que sem­bla que no compti. Doncs no. Una ciu­tat com Bar­ce­lona neces­sita un gran pro­jecte intern i un govern fort, i el neces­sita per fer front a les mali­fe­tes de l’Estat.
Vostè ha aler­tat que l’Estat està impul­sant una can­di­da­tura per implan­tar el popu­lisme espa­nyo­lista a la ciu­tat. Es refe­reix a Manuel Valls?
Si un mira els mit­jans de Madrid, i la quan­ti­tat d’apa­ri­ci­ons que fa en els mit­jans audi­o­vi­su­als de Madrid, i si un escolta el que et diu la gent d’allà, és evi­dent que hi ha una sola can­di­da­tura que l’Estat té ganes que tri­omfi, que és la de Valls. Ell repre­senta les oli­gar­quies espa­nyo­les, ja no només Ciu­ta­dans, amb el que això suposa, sinó la volun­tat de l’Estat que Bar­ce­lona no pugui ser la capi­tal d’un país. I això és una obvi­e­tat que no entenc com és que no és el punt de par­tida en qual­se­vol debat. Una altra cosa és el que diran fins a les elec­ci­ons.
Per tant, si l’ope­ració de l’Estat és Valls, el sobi­ra­nisme no ha de con­fiar gaire a tenir l’Estat al cos­tat si gua­nya, no?
L’Estat espa­nyol només té un pro­jecte, que es diu Madrid. Perquè són la mateixa cosa. L’Estat és aquell apa­rell que hau­ria d’estar al ser­vei de tot­hom, però està al ser­vei d’una mino­ria, i Madrid és el lloc on està ubi­cat. No parlo de Madrid com a soci­e­tat, dels madri­lenys, sinó d’allò que als Estats Units iden­ti­fi­quen amb Was­hing­ton. Un cen­tre de poder. I per a Bar­ce­lona, la ciu­tat rebel, la ciu­tat llui­tada o la ciu­tat feta per gent impa­ra­ble, però política­ment sem­pre mini­mit­zada, bus­quen, en resum, un pro­jecte que s’adeqüi als seus interes­sos.
No són pocs els can­di­dats que, fins ara, han rei­vin­di­cat la figura de Mara­gall i se’n pro­cla­men hereus. Vostè també?
Mara­gall tenia un punt de par­tida que era molt bo, un parell d’idees que crec que tots els que hi vam tre­ba­llar –jo ho vaig fer de 15 a 16 anys- ens vam fer nos­tres. Per exem­ple, la idea que una ciu­tat és un ideal, que et marca el camí a llarg ter­mini i que es mate­ri­a­litza en pro­jec­tes que has de defi­nir cada qua­tre anys. Mara­gall tenia dos ide­als, als quals jo n’afe­geixo dos més. L’un és el de lli­ber­tat, i més ara, i l’altre és el de justícia social. Ell feia política per tem­pe­rar les desi­gual­tats soci­als. I hi ha dues coses més que ara s’hi poden afe­gir, que són les idees de benes­tar i pros­pe­ri­tat. Bar­ce­lona ha de refun­dar el seu sis­tema de pros­pe­ri­tat. Jo no vull una ciu­tat de per­so­nes que viuen amb 1.000 euros o que no arri­ben a final de mes per poder pagar el llo­guer. I aquesta refun­dació de la pros­pe­ri­tat s’ha de fer sobre coses que no des­ple­guem, com la inves­ti­gació, la recerca, el paper dels pro­fes­si­o­nals i les empre­ses... I la idea gene­ral de benes­tar també ha de can­viar molt res­pecte al que hem fet tra­di­ci­o­nal­ment. Es pot recla­mar una ciu­tat de benes­tar si no et cui­des dels preus dels llo­guers? Si no hi ha una mobi­li­tat ade­quada? Si la sani­tat es veu empo­brida perquè les polítiques gene­rals són nega­ti­ves? Si la feina està mal pagada? Jo soc del paper que un alcalde, o alcal­dessa, s’ha d’ocu­par no només d’allò que li per­me­ten les orde­nan­ces, sinó del benes­tar de tots els ciu­ta­dans
En aques­tes elec­ci­ons es per­cep que Bar­ce­lona, com a sub­jecte polític, s’ha reva­lo­rat molt, però, en canvi, el debat d’idees sobre la ciu­tat s’està empo­brint. Ho com­par­teix?
Està pas­sant. Les pro­pe­res elec­ci­ons estan en mans de can­di­dats que tenen més a veure amb la vella –i la mala– política que amb la nova. Una ciu­tat és una idea. I jo no he sen­tit ningú, encara, que expli­qui la seva. Jo ho estic fent i, a més, reclamo aquest debat d’idees. Per què no he par­ti­ci­pat en les primàries ober­tes? Perquè això és una manera per esco­llir una llista, o un ordre per fer-la, però jo vol­dria haver dis­cu­tit sobre idees. I si hi estem d’acord, jo hau­ria pogut pac­tar amb tot­hom. Però si no sabem el que els altres defen­sen, què hem de pac­tar? S’està par­lant del poder, d’entrar a l’Ajun­ta­ment..., i el debat fona­men­tal és quina idea de ciu­tat tenim. I fa massa anys que tenim una ciu­tat afla­quida, i dis­minuïda, perquè no dis­cu­tim quina ciu­tat volem, tocats per l’excés ideològic dels que ens gover­nen, en què tot és ide­o­lo­gisme, però no hi ha mate­ri­a­lit­zació, gestió ni canvi.
La seva valo­ració, entenc, sobre el govern de Colau és que s’ha que­dat només en l’enun­ciat teòric?
Han fet molt ide­o­lo­gisme, però molt poc canvi real. La ciu­tat no està millor del que estava; està pit­jor des de molts punts de vista. De tota manera, no m’agrada gaire posar l’accent en el que s’ha fet fins ara.
Per tant, si per al futur rei­vin­dica majo­ries sòlides, veu marge per enten­dre’s amb els comuns?
Sem­pre que tin­guem clar quin pro­jecte de ciu­tat des­ple­guem. Si la suma ha de res­tar, no. Bar­ce­lona neces­sita canvi, idees, i tots els pac­tes són pos­si­bles, però des d’un govern fort. I això vol dir no dis­mi­nuir-ne les inten­ci­ons, sinó fer-les créixer. Per defi­nició, em puc enten­dre amb tot­hom. Ara, el poder no m’interessa gens; m’interessa el poder trans­for­ma­dor, que la ciu­tat torni a ser el refe­rent que volem, i això vol dir, insis­teixo, pac­tar en funció d’un pro­jecte.