Qüestions marxistes

(Javier Aguilar)

Un dels molts aforismes que li són atribuïts a Groucho Marx ve a dir que “la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”. Una perla que, al costat d’aquella altra de “ partint del no-res, hem assolit les cotes més altes de la misèria”, sens dubte justificaria que abundessin cada dia més els ­marxistes (facció Groucho), tal com reivindicava en ocasions Manuel Vázquez Montalbán, qui, per cert, en elogi de Groucho va deixar escrit: “ Ell era el gran ordidor intel·lectual dels gags, el que carregava amb la responsabilitat més dura: demostrar que parlant, la gent no s’entén”. Doncs bé, ja poden tèmer de quina escena marxista els parlaré, per tant val més que girin full si no desitgen una tassa més de brou... Perquè el cap de setmana passat, i quan se’ns havia assegurat amb tota formalitat i entrevista ad hoc a TV3 pel mig que anàvem a noves elec­cions –unes altres!–, l’acord impossible va arribar i es va fer document. I “en horas veinticuatro, pasaron de las musas al teatro”, com es deia de les comèdies de Lope. En fi, no s’enfadin gaire amb mi, perquè sóc conscient que el tema és seriós i els problemes presents i futurs d’una dimensió molt respectable, però caldrà posar-hi una mica de distància i humor a allò que de vegades, per excés de solemnitat, acaba sent gairebé esperpent. I no, no pretenc entrar en la divisió actual dels catalans entre il·lusionats i pessimistes, perquè hi ha massa coses en joc i la comparació de segons quines aliances polítiques amb la cabina dels germans Marx em sembla que els fa un flac favor als germans.

El cas és que dissabte de la setmana passada vam tenir un acord in extremis i vam assistir a una roda de premsa en la qual, lamento dir-ho, però crec que Artur Mas, aleshores pre­sident en funcions, va estar ­especialment desafortunat. Vull pensar que ell mateix, amb el temps, s’adonarà que la seva retirada forçada del càrrec el va portar a expressions que no són acceptables, com la molt comentada de “corregir les urnes” i la no menor d’entestar-se en el fet que ell i només ell havia elegit i nomenat el seu successor, amb la qual cosa un no va poder evitar pensar que malament comença a caminar una república catalana en què el successor el decideix només un i així ho proclama. En fi, de debò que m’estimo més no abundar en el tema, perquè no va ser la millor manera d’iniciar una nova etapa –que nova serà, ja que ha canviat ni més ni menys que la persona que ocupa la màxima autoritat catalana–, sinó que crec que més aviat era el final d’un camí. I sí, ja sé que avui, a una setmana vista, encara ressonen amb força els juraments de fidelitat i continuïtat, però em sembla, encara que puc estar molt equivocat, que per més gestos i discursos que acumulem, alguna cosa ha començat a calar en la consciència de la majoria dels nostres polítics (i consti que ara no pretenc fer cap acudit). I això que crec que ha calat es resumeix per mi en dues diguem-ne simplicitats. Una, que per molt que hagi crescut el suport social a la independència de Catalunya, encara no hi ha una massa suficient com per a un salt de tal magnitud, molt menys de forma unilateral, ràpida i contra la Unió Europea. Per tant, ja s’assumeix que el viatge serà llarg. I dues, i és una cosa que em sembla encara més significativa, que el plantejament radical de tot o res, o caixa o faixa, o independència o submissió, ha deixat pel camí moltes op­cions possibles que hagués estat factible plantejar més fàcilment i menys visceralment, des de l’Estat lliure associat fins a, en efecte, el federalisme encara inexplorat. I el que és més, i té a veure amb aquest últim punt, que l’estra­tègia de confrontació i menyspreu de l’ enemic espanyol ens allunyava de qualsevol solució al problema. Perquè negant la nostra realitat hispànica, geogràfica i històrica, entrem en contradicció amb nosaltres mateixos. I no podem voler ser el que sigui que hem de ser contra els veïns, que continuaran sent veïns. Hi ha hagut, per dir-ho clar, molt poca capacitat de distingir entre l’ Estat espanyol i la resta dels habitants d’ Espanya. I l’obsessió simplista per insistir en el fet que fa tres-cents anys que aquest poble lluita per la seva llibertat, ja que em temo que no resisteix cap reflexió mínimament pausada i amb alguna lectura. No hauria de ser aquest moment de passions i romanticismes, sinó de propostes serenes i ponderació, encara que potser sigui demanar la lluna en un cove i jo no sigui més que un il·lús. I no ajuda gens l’obstinat entossudiment de Mariano Rajoy, al seu torn ara en fun­cions, però ara que hem entrat en l’any del quart centenari de la mort de Cervantes, deixin que recordi el que el corregidor els va dir a Preciosa i Andrés en La i és que, després de les amonestacions, “se dará ­tiempo al tiempo, que suele dar dulce salida a muchas amargas dificultades”. Esclar que els dos pretesos gitanos surten casats i nobles, la qual cosa ja és massa marxisme fins i tot per a Cervantes.