OPINIÓ
17 gener 2019 2.00 h

VUITS I NOUS

Història del procés

MANUEL CUYÀS
“Lec­tura del lli­bre de John Elli­ott sobre Cata­lu­nya i Escòcia

Sovint ens pre­gun­tem: com jut­jarà la història el procés català i els seus pro­ta­go­nis­tes? Depèn de com acabi, és clar. John H. Elli­ott, his­to­ri­a­dor il·lus­tre, no ha espe­rat a la con­clusió. Li acabo de lle­gir –amb una mica de retard– Scots and Cata­lans, en la versió cas­te­llana: Cata­la­nes y esco­ce­ses; unión y dis­cor­dia. Vegin que en l’ori­gi­nal els esco­ce­sos van pri­mer. Els cata­lans pre­nen la pre­e­minència en la tra­ducció. Pot­ser per raons comer­ci­als... o altres. Elli­ott cen­sura el procés inde­pen­den­tista català i també l’escocès. Per arri­bar-hi, explica amb aque­lla admi­ra­ble clare­dat, ame­ni­tat i síntesi pròpia dels his­to­ri­a­dors britànics l’evo­lució històrica de Cata­lu­nya i Escòcia. De vega­des hi ha paral·lelis­mes, de vega­des els camins es bifur­quen. Cata­lu­nya no és Escòcia, i Espa­nya, o Cas­te­lla, no és Angla­terra. Són dos països que se sen­ten nació, que han patit fets lamen­ta­bles i n’han exhi­bit d’esplen­do­ro­sos i que tenen també en comú la inco­mo­di­tat amb l’“Estat domi­nant”, tot i que alguns cops s’hi han adap­tat. Fins aquí, fantàstic. Una bona síntesi ambi­va­lent.

Una altra cosa és el capítol final, el que entra en matèria. En l’apar­tat d’agraïments, Elli­ott des­taca les apor­ta­ci­ons que li ha faci­li­tat la seva “anti­gua alumna de Oxford” Caye­tana Álva­rez de Toledo. Sapi­guem qui és: mar­quesa de Casa Fuerte, exdi­pu­tada del PP, patrona de la FAES, col·labo­ra­dora d’El Mundo, votant con­fessa de Ciu­ta­dans. La vam veure, satis­feta i ges­ti­cu­lant entre el públic, quan Artur Mas va decla­rar judi­ci­al­ment per la con­sulta del 9-N. Per mi que Elli­ott li ha fet massa cabal. També ha donat crèdit als dia­ris de Madrid en detri­ment dels de Bar­ce­lona, segons es veu a la bibli­o­gra­fia. Estem bara­llats, les famílies no es par­len, mol­tes imat­ges de l’1-O són tru­ca­des... Els his­to­ri­a­dors han d’anar amb compte: cer­tes fonts poden posar en dubte la bon­dat de les que han uti­lit­zat fins lla­vors.

El procés no ha sor­tit bé, per ara, i els actors no han obrat amb encert. Fins aquí, l’his­to­ri­a­dor i aquest petit peri­o­dista estem d’acord. Ara: pot­ser que Elli­ott també car­re­gui res­pon­sa­bi­li­tats a com els cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes han mani­o­brat, per pas­siva o per activa. Diu que la repressió incen­tiva els inde­sit­jats inde­pen­den­tis­mes. Afe­geix que les con­ces­si­ons, també. Què hem de fer, doncs, aquí i a Escòcia? Afirma que els dos països no han estat mai inde­pen­dents, fan­ta­sia que atri­bu­eix, pel que fa a Cata­lu­nya, a l’“adoc­tri­na­ment” esco­lar de Pujol. Diria que al prin­cipi no és tan con­tun­dent en l’afir­mació i que tam­poc no ho era al cèlebre i magnífic La rebel·lió dels cata­lans sobre els fets de 1640. Quan li van impo­sar una meda­lla, Josep Pla va pre­gun­tar: “Què els dec?” El 1996 John H. Elli­ott va rebre el premi Príncipe de Astu­rias de mans del rei d’ara.