ARTICLES
ESCRIPTO - 17 febrer 2016 2.00 h

TRIBUNA

Els perseguits i nosaltres

MELCIOR COMES / R - ESCRIPTO

El país futur que haurem de construir haurà de ser exemplar en molts aspectes, però sobretot haurem de fer un esforç per distingir-nos en allò que fins ara ha caracteritzat la vida política espanyola. Que Espanya no té precisament una llarga tradició en la defensa dels drets i les llibertats és més que sabut per qualsevol que segueixi l'actualitat, ara sotragada per tot l'assumpte dels titellaires empresonats en virtut d'un espectacle en el qual es feia “apologia del terrorisme i s'incitava a l'odi”.

“Res marcaria més un abans i un després en el procés independentista que el fet de donar protecció als que a Espanya estan sent perseguits

Des que l'afer català va evolucionar cap a la demanda d'un estat propi que els recels davant de l'heterodòxia no han fet més que créixer. Catalunya ha obert la capsa dels trons, i ara tothom sembla que s'ha de mostrar intransigent i purità davant tot allò que posi en dubte l'ordre actual de les coses. La introducció del dubte sembla que ve acompanyada de l'obligació de posar-se ferm davant tot, no sigui que amb l'entrada dels vents de la renovació quedin massa coses capgirades. La por, com a sentiment primari davant de les angoixes que comporten els processos de canvi, pot ser una explicació ben encertada que ens permeti entendre per què passen tantes coses que en d'altres països, on hi té més arrelament la cultura de l'optimisme il·lustrat, serien incomprensibles. L'espanyolisme clàssic està mort de por, que sempre comporta desmesura, ridícul i males decisions.

Només en aquest context té sentit que televisió espanyola torni a emetre Raza (la pel·lícula escrita per Franco) en horari de màxima audiència al mateix temps que es porta a la presó uns titellaires provocadors i continua la querella contra els polítics catalans que van atrevir-se a demanar el parer de la ciutadania en una consulta popular. Al final, resultarà que sí: si els artistes haguessin fet una versió en titelles de la pel·lícula de Franco no només no els hauria passat res, sinó que potser fins i tot haurien rebut diners públics de manera indirecta, potser demanant una subvenció a la molt subvencionada fundació Francisco Franco.

Ara mateix, els titellaires estan en llibertat, però el magistrat manté els delictes dels quals se'ls acusa. Ja sé que hi ha molts artistes mediocres que només poden acudir a la ximpleria provocadora per cridar la nostra atenció, perquè el talent no els arriba per fer res de suggestiu o memorable –les sales dels museus d'art modern estan plenes d'obres que juguen a irritar, tot i que només aconsegueixen que ens fixem en elles pels motius que no toca, ben poques vegades pel seu encert estètic–. Però les grans obres literàries estan plenes de violència, des de la Ilíada fins a Tarantino, passant per Shakespeare, Poe o Sade, i tot i que alguns d'aquests autors han estat prohibits per l'Església o pels règims totalitaris, la seva lectura no implica que s'estigui fent propaganda de la violència i de l'odi contra ningú.

En aquesta línia, la novel·la de Lluís Gonzalo Segura, Un paso al frente, li ha costat la presó, i d'aquest militar i novel·lista n'estem parlant més aviat poc. Per haver escrit una ficció en la qual es relaten les corrupteles de l'exèrcit espanyol, li van caure dos mesos de reclusió militar, i això sense comptar que al final l'han expulsat de l'exèrcit. I tot per una novel·la, l'únic mitjà que l'autor va trobar per desfogar-se d'uns desfasaments pressupostaris que ell havia detectat en la gestió del diner públic que fan els alts càrrecs de l'exèrcit en la compra de combustible, menjar, armament o equips informàtics. La novel·la va ser l'única manera de treure a la llum tots els casos de corrupció que havia observat sent militar de carrera, després de no trobar que la justícia ordinària –ni el Ministeri de Defensa!– volgués atendre les seves denúncies.

És a dir: l'exèrcit espanyol té la corrupció a dins, tan incrustada com ho està a d'altres estaments –fins a la Corona–, però d'això no en podem parlar ni en la ficció, ni tan sols posar el dit allà on s'hauria d'entrar a sac amb fiscals i auditories. Parlem dels titellaires però em penso que és de Gonzalo Segura i del que implica el seu cas que hauríem de preocupar-nos.

A la Catalunya que volem construir haurem de ser exemplars, però ja des d'ara hauríem d'aprofitar el nostre autogovern per fer-nos ressò de tots aquests abusos, per ser un altaveu poderós de les llibertats i per donar refugi –i asil polític– a tots els capdavanters de la llibertat d'expressió que pateixen el setge dels seus propis estats. Res marcaria més un abans i un després en el procés independentista que el fet de donar protecció als que a Espanya estan sent perseguits.