OPINIÓ
ESCRIPTOR - 17 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

Integritat

MELCIOR COMES - ESCRIPTOR
“Això és el judici, un com­po­ni­ment fas­tigós que té per objec­tiu cons­truir una ver­ta­dera novel·la de ter­ror polític

El més inqui­e­tant d’entre tot el que hem anat veient aques­tes últi­mes set­ma­nes, men­tre con­ti­nuem pre­sen­ci­ant el judici als nos­tres líders inde­pen­den­tis­tes, és cons­ta­tar de quina manera tot ple­gat obe­eix a un guió, a una estratègia matus­se­ra­ment pen­sada i política­ment diri­gida.

Per una part, les defen­ses dels encau­sats pro­ven de mos­trar que els fets no van ser ni delicte sinó sim­ple exer­cici de drets fona­men­tals, o pura política, fins i tot obediència for­mal a les ordres judi­ci­als, o, com a molt, deso­bediència a algu­nes reso­lu­ci­ons encara no fer­mes del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Els nos­tres líders inde­pen­den­tis­tes, davant del Tri­bu­nal Suprem, estan adop­tant diver­ses estratègies en funció de cri­te­ris de defensa que pro­ven de cobrir tots els fronts: alguns con­fien en una defensa més aviat política, d’altres argu­men­ten que no van fer abso­lu­ta­ment res fora de la llei, d’altres que hi ha un dret d’auto­de­ter­mi­nació i de sufragi que s’ha d’impo­sar a d’altres raons d’ordre o de pura for­ma­li­tat.

Al mateix temps, l’estratègia de l’acu­sació es basa a crear una enorme super­pro­ducció de cinema de mas­ses. S’hau­ria agi­tat la població del país a pro­moure un aixe­ca­ment mas­siu poc o molt vio­lent, amb la intenció de sub­ver­tir l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal, deso­beir lleis i reso­lu­ci­ons judi­ci­als i crear un altre estat, aque­lla república cata­lana de la qual, és cert, par­la­ven els nos­tres líders inde­pen­den­tis­tes com d’un pro­jecte abas­ta­ble.

Segons aquest relat, els líders inde­pen­den­tis­tes serien els induc­tors d’un seguit incomp­ta­ble d’acci­ons sub­ver­si­ves, rere les quals, però, és fa difícil veure-hi, direc­ta­ment, la seva mà. Tot un seguit de peti­tes “infrac­ci­ons”, incòmodes per a jut­ges, polítics, poli­cies, fis­cals, es poden con­ver­tir en aquells ele­ments que ser­vi­ran per a incul­par-los de delic­tes vio­lents, per molt que la violència no passi de ser una pin­tada, una mica de deter­gent a terra, un seguit de piu­la­des a Twit­ter, un iogurt vola­dor, una senyora que va voler sal­tar un mur baix en un ter­rat, un vidre tren­cat, un dit torçat, o dos, un insult a la poli­cia, etc.

Tot de peti­tes acci­ons insig­ni­fi­cants, per­pe­tra­des per indi­vi­dus anònims i sovint sense que se’n pugui saber la seva ver­ta­dera iden­ti­tat o ide­o­lo­gia, són usa­des com ele­ments d’incul­pació d’uns delic­tes que als nos­tres polítics els poden com­por­tar anys i anys de presó. No hi ha cap ele­ment que pugui cer­ti­fi­car que rere una d’aques­tes acci­ons poc o molt per­tor­ba­do­res hi hagi cap dels encau­sats. Si es va tallar una car­re­tera, o la via d’un tren, es va fer una pin­tada o va volar un tanca, tot això no pot atri­buir-se a cap dels pro­ces­sats, que mai van dei­xar de dema­nar que tot es fes des del paci­fisme, la no-violència i el res­pecte escru­polós a les nor­mes de con­vivència.

Per això és espe­ci­al­ment sag­nant, com a exem­ple, la jor­nada del 20-S, amb la mani­fes­tació davant de la Con­se­lle­ria d’Eco­no­mia. Allà, lite­ral­ment, no va pas­sar res: una supo­sada rebel·lió que va tenir lloc vora d’una joie­ria, que no va haver de tan­car en tot el dia, i vora bars i res­tau­rants, entre càntics, i sense que la feina dels fun­ci­o­na­ris judi­ci­als es veiés obs­ta­cu­lit­zada. Només perquè hi havia molta gent, i que es va fer una crida “a la defensa de les ins­ti­tu­ci­ons”, ja basta per a con­ver­tir-ho en una estratègia de rebel·lió, segons la fis­ca­lia, perquè l’ús de la paraula “defensa” implica d’alguna manera un atac vio­lent i un con­text bèl·lic. El grau de cinisme, de maqui­nació i trampa que hi ha rere això és tan inver­sem­blant que costa de no veure que els tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals no ho cap­gi­ra­ran quan arribi el moment.

Això és el judici, doncs, un com­po­ni­ment fas­tigós que té per objec­tiu cons­truir una ver­ta­dera novel·la de ter­ror polític, trans­for­mar aquells dies de setem­bre i octu­bre, de clima democràtic, fes­tiu i il·lusi­o­nant, en un con­text de violència, ràbia i intran­sigència auto­ritària. I tot això enmig d’una cam­pa­nya elec­to­ral on el tema català agafa una importància accen­tu­ada; es tracta de fer girar tota la política espa­nyola entorn d’ofe­gar la demanda d’auto­de­ter­mi­nació del país.

Espa­nya ara mateix no té altre pro­jecte polític que la seva inte­gri­tat. Qual­se­vol altra cosa és secundària; no hi ha atur, no hi ha desi­gual­tat ni crisi ecològica ni violència de gènere ni fracàs esco­lar, no hi ha res més que un estat que vol inten­tar man­te­nir la seva uni­tat ter­ri­to­rial a qual­se­vol preu, per sobre de drets fona­men­tals o d’un sis­tema judi­cial que s’està con­ver­tint en una vari­e­tat del tea­tre de l’absurd.