El dilema d'en Pau

Artículos | 17/05/2015 - 06:44h


Jordi Amat


Aquests dies han estat tristos per al Pau i la seva família. El truco i li pregunto com està la mare. Amb en Pau ens coneixem de tota la vida, des de primer d’EGB en una escola concertada. Ara en té trentaset, viu amb la xicota en un pis de lloguer a l’Eixample i, després d’una etapa de dificultats laborals, ha trobat una feina que s’adiu amb la seva formació. M’encurioseix saber què votarà. Encara no ho ha decidit, em diu, malgrat que ha fullejat diaris i ha escoltat part dels debats.

Argumenta el seu dubte. Voldria tenir més clar el model econòmic que proposa Ada Colau perquè, tot i que sintonitza amb el seu esperit regenerador –una sintonia gairebé generacional–, no pot deixar de posar-se les mans el cap quan recorda el tema del Mobile World Congress i tot el que implica. Alhora estaria disposat a votar Xavier Trias perquè el troba encertat reformador d’un model urbà de prestigi, però, per acabar d’embolicar la troca, tampoc no es trobaria incòmode votant altres forces de l’arc iris catalanista (fins i tot Jaume Collboni, que està guanyant amb la campanya).

El seu dilema, que en teoria encapsula una aporia, és indicatiu d’un desconcert silenciós que potser constitueix el nucli profund del dens any electoral en el qual ens trobem. La part de la població que no determina el seu vot per variables ideològiques fortes, sap que el sistema ha fallat i vol votar per sanejar-lo. Els ajuntaments poden ser el primer assalt per sondejar si fragmentació implica paràlisi o si és una oportunitat decisiva per a la política.