Indignació i por


Artículos | 17/05/2015 - 06:18h


Juan-José López Burniol


Els ciutadans es debaten avui entre la indignació i la por. Indignació per la deriva dels partits. Indignació pel repartiment injust dels costos de la crisi. Indignació per la desigualtat creixent. Indignació per la corrupció en augment. I por que les propostes de canvi siguin un miratge en mans de radicals. Por que sigui pitjor el remei que la malaltia. Això provoca un sentiment de desconfiança cap al que és vell i el que és nou. No existeix un projecte suggestiu de renovació que vertebri una reforma profunda.

Els partits polítics de sempre esgoten la seva proposta en l’exhibició constant d’una certa millora macroeconòmica, mentre que els que es van presentar, no fa pas tant, com a portadors d’un missatge de radical renovació aposten ara per unes propostes desdibuixades. Amb l’oblit, per tots plegats, que un relat polític ben construït preval sempre sobre una pretesa aproximació estadística a la realitat.

La justa indignació semblaria augurar una necessària renovació en l’actual nucli de polítics imbricats en l’establishment, en propiciar una revolució democràtica (canvi al timó per la via de les urnes); però pot ser que la por freni aquesta aspiració, potser majoritària, i la deixi en no res.

Avui, d’aquesta por se’n diu sentit comú. I entre el sentit comú a què apel · len uns i la falta d’un programa –d’un relat– creïble i suggestiu per part dels altres, així està el nostre país: cada dia que passa més invertebrat com a Estat i més esvaït com a projecte.