'Ab amico reconciliato cave'

La Vanguardia en català | 17/06/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


No et fiïs de l'amic amb qui t'has reconciliat, deia un proverbi medieval, per indicar que cal distanciar-se de les amistats interessades amb les quals és fàcil repetir una i altra vegada els mateixos errors. Els dirigents de Convergència i els d'Unió s'havien barallat mil vegades. Per les quotes de poder. I mil vegades havien fet les paus. El pragmatisme dels uns i dels altres ha estat profund, llarg i fructífer. Però molt poques vegades les polèmiques de la federació responien a contrastos ideològics o estratègics.

De raons tàctiques sí que n'havien tingut: acceptar o no uns ministeris a Madrid en aquells anys de pactes amb PP o PSOE, per exemple. Però la raó tàctica no és cardinal i acostuma a ser el divertiment del periodisme. Durant els anys de bonança en què tots els partits centrals actuaven igual i les idees només servien per decorar, les tensions entre Convergència i Unió responien a l'interès. Una relació tan viciada havia de petar per força en el moment de la veritat. I ha estat així: la primera gran discussió de fons ha arribat ara, quan ja ningú no dubta, ni a Catalunya ni a Espanya, que ens estem acostant al moment de la veritat. No solament a causa del plet català, sinó a causa de l'envelliment de l'estructura constitucional, dels vicis incorre­gibles del sistema (corrupció) i, sobretot, del malestar social, que ha actuat de catalitzador. Tothom s'adona que el món de la transició s'acaba. Havent estat un edifici prou confortable, ha envellit molt malament. Si no es reforma a temps (i això només ho propugna el Rei), s'enfonsarà.

Ha hagut d'arribar aquest primer gran moment de veritat perquè Convergència i Unió visquessin una veritable discrepància. D'ençà que Artur Mas va decidir posar-se al capdavant de les manifestacions independentistes, sabíem que hi acabaria havent una discussió franca a CiU sobre estratègia i model. El que és paradoxal és que aquesta discussió s'hagi viscut només a l'interior d'Unió, que s'ha trencat. Mas i Homs es limiten a cobrar la factura retòrica de l'enfrontament intern d'Unió (manen tant, a Convergència, que poden desmuntar-la sense que cap militant gosi alçar el dit).

Independència per la via ràpida o sobirania dialogada, aquest és el dilema a què els militants d'Unió s'han encarat, tot dividint-se, i al qual els catalans ens encararem a finals d'estiu. Si això no ha estat una obra de teatre, la ruptura d'Unió s'ha de llegir com el pas previ a la ruptura entre Unió i Convergència. El procés sobiranista, es diu, trenca moltes coses. No és ben bé això. Les coses ja estaven trencades (és a dir: diverses parts de la societat catalana han estat sempre descosides), però durant dècades amplis sectors havien estat treballant per sargir-les i fer-ne un bell patchwork. Inútilment. És un fet: han guanyat els ­irredempts. Primer en la política i en la judicatura espanyoles, després en la política catalana. El resultat l'anticipa Unió: un país empatat amb ell mateix.