LA CLAU 
«Estimaràs la Independència sobre totes les coses». Davant l'adveniment del miracle plebiscitari del 27-S, aquest sembla ser el primer manament per a la majoria de la feligresia convergent, decidida a consagrar Artur Mas als altars de la mística nacional. No hi ha lloc per a objeccions, preguntes o circumloquis. Els dubtes i l'ambigüitat són herètics, pecats mortals. Imbuït d'aquest puixant corrent espiritual, CDC i el conjunt del nacionalisme català, sempre disposat a l'evangelització, han topat, paradoxalment, amb l'únic partit català d'inspiració cristiana: el soci d'Unió Democràtica. La cúpula democristiana, agnòstica pel que fa a la fe independentista, va manifestar la seva ambigüitat en l'alambinada pregunta de la consulta de diumenge passat. I la militància, escassa en quantitat i en afluència a les urnes, la va expressar mitjançant el resultat d'una votació que, segons els termes fixats per les faccions contendents, va quedar més o menys així: el 50% recolza el «procés», amb diversos condicionants, i el 46%, la secessió. Això, acceptant que entre aquests últims ningú votés no per rebuig al «procés» en el seu conjunt. Mercaders i apòstates CDC, que no va saber expulsar a temps els mercaders que havien profanat el temple nacionalista, s'afanya ara a foragitar els apòstates de la independència. O els democristians abracen el dogma del sí-sí, o no serà seu el regne del cel. La ruptura del sacrosant matrimoni de CiU no té gaire més demora. Davant una prova de fe tan gran, el PSC va sucumbir abans que Unió, mentre que Iniciativa va anar a catequesi fins a la comunió del 9-N, però després va esquivar el càstig diví refugiada en el si de l'esquerra alternativa. És just apuntar que Ada Colau sí que va saber apartar de si un calze que tenia gust amarg, sense patir per això cap penitència. Potser, en efecte, és l'hora de treure's les caretes, comptar els suports de cadascú i obrar en conseqüència. Però algú, tard o d'hora, haurà de reivindicar la noblesa de fer-se preguntes i de buscar respostes, d'analitzar pros i contres, de dubtar de tot sense per això ser titllat de desafecte |
|
|