OPINIÓ
ESCRIPTOR I EDITOR - 17 juny 2016 2.00 h

TRIBUNA

La línia recta

QUIM TORRA - ESCRIPTOR I EDITOR
“Afegir-hi el RUI en aquest moment situa la qüestió catalana allà on ha de ser: la pròpia sobirania i la democràcia

Les eleccions del 27-S van marcar no tan sols la desaparició –o si voleu, superació– de la Catalunya autonòmica, sinó que també van endur-se allò que denominàvem “la fase de definició i estudi del procés”. L'etapa de preindependència, que com molt bé la definia fa uns mesos el professor Carles Boix “és ja d'execució”, obre una etapa inèdita, sí, sense manual d'instruccions.

El punt de partida és la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, del 9 de novembre de 2015. Tal com indica el seu segon article, “El Parlament de Catalunya declara solemnement l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república”. Tornem-ho a llegir i adonem-nos de la transcendència de cada una de les paraules. Però no només això: el Parlament de Catalunya, “com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l'Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l'Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional…”. És a dir, vam decidir que érem sobirans i que només pertoca als catalans escollir el nostre futur polític. D'altra banda, també vam planificar un calendari que, en 18 mesos, aspirava a portar a la pràctica un “cercle virtuós”: creació d'estructures d'estat, procés civil constituent i pla de xoc social; i tramitació de les lleis constituents.

Malauradament, no disposar de pressupostos altera aquest camí traçat i caldrà fer tot el possible per a aprofitar els recursos que es puguin “salvar”. És una greu errada (perquè res com l'acció del govern ens podria fer més “real” el futur que la República Catalana vol oferir als seus ciutadans). Les palanques de la confiança i la responsabilitat hem de fer-les servir alhora i junts.

I ara què? Al meu entendre, per una banda, el tronc central de l'acció de govern és perfectament defensable i hauria de continuar (el cercle virtuós, la no-cooperació amb l'Estat, comunicar, comunicar i comunicar, la legitimitat democràtica, el tarannà, la persistència, el diàleg). En canvi, sí que cal plantejar-se el final d'aquesta legislatura excepcional.

La llei més important que s'ha de tramitar, la famosa llei de règim jurídic (o de transitorietat jurídica) prevista en l'actual full de ruta, implica la desconnexió de l'ordenament jurídic espanyol al mateix temps que decretarà la continuïtat de les lleis que no contradiguin la creació del nou estat. Com és fàcil d'entendre, no és que sigui inconstitucional, és inconstitucionalíssima. Però ens situa davant mateix de l'objectiu que ens vam marcar: som sobirans i nosaltres decidim.

Tot això, repeteixo, era el que estava
previst fins ara. Arribats a aquest punt, som davant del desconegut. I només des de la força de la gent i de la seva determinació els passos següents poden tenir
èxits. I és aquí precisament on té sentit “enriquir” el full de ruta amb el RUI, entès no només com un referèndum d'independència, sinó de ratificació de tot el que s'ha vingut fent des del 27-S. De fet, el mateix CATN, després de recordar casos semblants a Noruega, Estònia i Croàcia, afirma: “Fins i tot podria valorar-se la possibilitat que la mateixa proclamació d'independència inclogués un compromís de celebració d'un referèndum de ratificació, anunciat en el termini més breu possible.” És a dir, unim l'aprovació de la llei de règim jurídic i referèndum. És la manera de fer-ho i de fer-ho bé, respectant el 48% en tots els sentits i aspirant a una majoria absoluta que referendi tot el camí desenvolupat (majoria que, com hem constatat, sempre serà molt més fàcil d'assolir si només hem d'escollir entre un sí o un no). Un referèndum amb conseqüències jurídiques i vinculants.

Se'm dirà que és igualment inconstitucional. És clar que sí. Però és que la independència de Catalunya ha de ser inconstitucional o no serà. Precisament al que aspirem és a dotar-nos de la nostra pròpia constitució catalana. I, en canvi, afegir-hi el RUI en aquest moment situa la qüestió catalana allà on ha de ser: la pròpia sobirania i la democràcia.

Que és un trencament? Ho és, sí, però també la llei de règim jurídic ens situa en la mateixa posició. Que només disposarem de la nostra mobilització i determinació per fer front a tots els obstacles (cens, funcionaris amenaçats, etc.)? Efectivament. Però ja sabem que això és l'únic de què disposarem sempre. Que ens trobarem davant d'escenaris “gandhians”? I tant, o és que algú es pensava arribar a la república catalana d'una altra manera?

Podem donar-hi voltes, però la línia recta cap a la independència passa pel RUI.