La revolució catalana

La Vanguardia en català | 17/07/2015 - 00:00h


Pilar Rahola 


He dubtat amb el títol, perquè la paraula revolució està massa sobrecarregada d'història tràgica i no té res a veure amb l'esperit cívic que respira el procés català. Alhora, qualsevol altre sinònim em sembla menor per explicar el tsunami polític i ciutadà que estem vivint, de manera que al final em quedo amb revolució, pel caràcter de sotrac integral que representa. Per descomptat els qui volen defugir i negar el conflicte minimitzen el procés fins a la caricatura, però és una constant de la història que fer l'estruç només serveix per a això mateix, per ensenyar el darrere.

Reconegut o ignorat, el cert és que el procés català és el moviment ciutadà més sorprenent, intens i radicalment democràtic dels moviments sísmics que s'estan produint en la política, i precisament per això és tan resistent als virus que l'ataquen des d'arreu. Aquestes són les característiques que el fan tan singular i alhora tan fort.

Primer, no es tracta d'un moviment oportunista, nascut a mercè de les contingències, sinó que s'ha anat macerant durant tres segles, i les darreres dècades ha acumulat una fatiga tan profunda que finalment ha esclatat. És evident que la història oficial d'Espanya no parla de repressió, ni d'intent de domini de Catalunya, però en la memòria col·lectiva aquesta reiterada i secular concepció imperial és més viva que mai. Dit sense embuts, Espanya ha intentat destruir la identitat catalana de totes les maneres possibles, i, estranyament, no ho ha aconseguit. Per això el moviment és tan robust, perquè arrela en la memòria de la resistència.

S'hi afegeix una segona característica: és un moviment central i a la vegada transversal de la societat catalana, tant al territori -només cal mirar amb precisió els resultats de les municipals- com en les diferents famílies socials que l'acompanyen: classes mitjanes, autònoms, treballadors, pimes... Mai tanta gent i tan diversa havia empès amb la mateixa ànsia i en la mateixa direcció. I entre ells, alguns dels noms propis més rellevants del país en totes les àrees, des de l'economia o la me­dicina fins a l'esport. Com va dir Zarzalejos al seu portal, "la intel·ligència és a la banda del procés". A això s'hi ha d'afegir aquesta manera a la catalana de fer les coses, amb els valors ­democràtics com a bandera i el civisme com norma del moviment. Amb una altra característica molt pròpia: l'aliança entre els dirigents polítics i els moviments ciutadans. I tot plegat al servei d'un objectiu ingent: aconseguir que la ciutadania voti sobre el seu futur, malgrat la rotunda negativa de l'Estat a permetre-ho.

Per reblar el clau, és un procés en solitud, enfrontat a l'Estat, als lobbies econòmics i mediàtics i a la pràctica totalitat del cos polític espanyol. I tanmateix, pot vèncer. Hi ha, a tot Europa, un moviment de resistència ciutadana tan sorprenent, dinàmic i sòlid com el català? Sincerament, no ho sembla.