Votar? Tu ja m'entens!

Alguna vegada, quan parlo amb companys més joves dels meus inicis en els mitjans de comunicació, el 1974, els veig somriure per sota el nas amb el que els explico. No se’n saben avenir que fins molts anys després no hi hagués telè- fons mòbils, per exemple, i gairebé no s’ho creuen quan els explico que una de les coses clau per passar cròniques era tenir controlades les cabines telefò- niques del país i portar moltes monedes per poder dictar cròniques en directe. Això va durar fins als anys noranta del segle passat, però hi ha d’altres coses, fins ara considerades anacròniques, que es van acabar molts anys abans, a finals dels anys vuitanta, i que el sentit comú ens deia que no tornarí- em a viure. Ens equivocàvem. Cal recordar, per exemple, que tot i que el dictador Franco va morir el 20 de novembre del 1975, 54 dies després dels cinc darrers ajusticiaments fets a l’Estat espanyol, un d’ells a Cerdanyola del Vallès, les emissores de ràdio no podien emetre informatius, sinó el parte de Radio Nacional. Va ser el 1977, aprovada la llei de la reforma política i poc abans de les primers eleccions lliures el 1977, a les quals no es van poder presentar ERC ni el Partit del Treball, que la SER va trencar la norma. Fins al 1976 no hi havia cap diari en català perquè, més que prohibits, no estaven autoritzats. Els setmanaris que es publicaven estaven sotmesos a la censura, així com les ràdios. Calia passar per la censura prèvia els programes de ràdio (!!!), i els setmanaris sabien els textos prohibits just abans de la impressió. NarcísJordi Aragó explicava que a Presència els substituïen d’urgència per receptes de cuina i així els lectors sabien que allà hi havia censura. Es parlava amb doble llenguatge (el tu ja m’entens de La Trinca) i les cançons i els recitals podien ser –i eren– prohibits per ordre del governador civil. Tot això torna. Prohibeixen anuncis del referèndum, insinuen que prohibiran fins i tot parlar-ne als mitjans. D’això se’n deia censura. Votarem? Tu ja m’entens!