Stendhal a Catalunya

Aspecte de la massiva manifestació de l'Onze de Setembre passat (ACN)

Stendhal va escriure a la novel·la La , la història d’un jove que participa a la batalla de Waterloo sense saber exactament on és. Fabrizio del Dongo sent xiular les bales, sent tronar els canons, queda fascinat per la cavalleria i coneix unes simpàtiques cantineres que segueixen els soldats amb un carro ple de garrafes d’aiguardent. Hi havia servei de bar. Entretingut amb les noies i el licor, no veu passar Napoleó. És evacuat amb una ferida lleu sense saber qui ha guanyat. Ni tan sols sap que el terreny ondulat en què tenen lloc els combats es troba als voltants d’un poble anomenat Waterloo. En Fabrizio ho veu tot i no veu res.

En la societat saturada d’informació, tots patim, en un grau o altre, la síndrome de Del . Creiem que ho sabem tot gràcies a la velocitat dels dispositius digitals i cada vegada ens costa més de veure l’amplitud dels esdeveniments. Està passant aquests dies en tot el que té relació amb Catalunya. Per primera vegada en molt de temps és molt difícil imaginar la successió dels esdeveniments a una setmana vista. Sense ganes de dramatitzar, diria que aquests dies podem tenir una certa noció de com es vivia en els incerts anys trenta. Una certa noció, ja que no estem als anys trenta. Vivim l’estrany segle XXI.

Estem assistint a una crisi política postmoderna que no afecta de manera directa, de moment, les condicions materials de vida de la gent. La prima de risc d’ Espanya no s’ha immutat. Els valors de borsa estan pendents de Corea del Nord i tots els fluxos econòmics locals segueixen el seu curs, sense aparent pertorbació. És una crisi pacífica. Hi haurà baixes en l’estament polític –ja n’hi està havent– i el segment social més exposat és el dels funcionaris públics, que poden perdre la feina en cas de ser inhabilitats. En una societat dramàticament partida en dos –treballadors amb feina fixa i treballadors precaris–, el funcionari és qui té més a perdre si van mal dades. Un agent dels Mossos d’Esquadra, un dels cossos de policia més ben pagats d’ Espanya , es guanya bastant bé la vida. A un treballador d’una companyia de seguretat privada li costa d’arribar a final de mes sense fer hores extres. Aquesta és la veritat última d’aquests dies.

“La història rima”, deia Mark ­Twain . La història sembla que torna, però no torna mai. L’octubre del 1934, el Govern central va decretar l’estat de guerra en la mesura que el contradictori pronunciament de Lluís Companys –“ l’Estat català dins la República federal espanyola”– podia anar acompanyat d’una vaga general revolucionària a tot Espanya , concertada amb el PSOE i l’ Aliança Obrera. Es va alçar Astúries i a Catalunya tot va quedar circumscrit a la plaça Sant Jaume , ja que la decisiva CNT-FAI no volia saber res dels independentistes d’Estat Català, que considerava enemics de classe. La història rima i al centre de l’actual batalla catalana – Waterloo ?– hi ha els funcionaris i la seva por de perdre el càrrec , al segle de la feina precària. Crec que Stendhal n’escriuria alguna cosa, sobre això.

El Govern central ha intervingut els comptes de la Generalitat i ho fia tot a la capacitat de dissuasió dels tribunals. El pagament de les nòmines queda en mans de Cristóbal Montoro i la Fiscalia avisa tots els funcionaris. Agents de la policia municipal de Sabadell van parar ahir una colla de geganters que desfilaven amb un gegant amb un cartell a favor del sí. Els van dir que podia tenir conseqüències. Un gegant de cartró, advertit. Aquest episodi crec que també hauria interessat a Stendhal.

Un gran ventall de mesures coercitives, sense cap oferta de diàleg. La gran premsa europea no ho entén. Algunes cancelleries, tampoc. Haurien de conèixer una mica més l’ Espanya conservadora. Humilia’ls, Mariano ! Mariano Rajoy continua perdent la batalla ideològica a Catalunya –en realitat, no ha volgut disputar-la mai–, però s’assegura la cohesió del seu electorat a la resta d’ Espanya i l’adhesió del PSOE... fins al 2 d’octubre.

El sobiranisme continua guanyant la batalla propagandística a Catalunya i li queda el recurs del carrer, que haurà de gestionar amb compte, quan tota la ciutadania ja sap que no venen dies de festa major. L’independentisme està girant full a tota velocitat del 6 de setembre, data d’una deplorable sessió parlamentària. El gran error de setembre. Els anys vinents, el dia 6 de setembre no se celebrarà res a Catalunya. El Parlament estarà inactiu durant diverses setmanes. Ha desaparegut. El seu lloc l’ocupen ara els 712 alcaldes imputats per la Fiscalia.

Dades bàsiques: els funcionaris, espantats; la Generalitat, intervinguda. i els comuns s’han mogut a favor de l’1- O , amb una ambigüitat que irrita tots els frontistes, tant a Madrid com a Barcelona. La dreta sobiranista volia fregir-los amb oli –ahir era el dia–, però Carles Puigdemont els necessita per no perdre força . L’alcaldessa de Barcelona aconsegueix mantenir una posició relativament central. El dia 1 d’octubre pot acabar sent una gran jornada de protesta contra el Govern del Partit Popular.

No sé com ho veuria l’atribolat Fabrizio del Dongo .