Tornar a Madrid


17/10/2017 01:16 | Actualizado a 17/10/2017 04:17

Ahir la vicepresidenta ho va reiterar. Al Congrés hi ha una majoria disposada a escoltar el president Puigdemont. No és una novetat. Al llarg de la legislatura el president Rajoy ho ha ofert en més d’una ocasió. Però la va­riant d’ahir va ser la insistència amb la qual Sáenz de Santamaría es va referir a l’existència d’una majoria parlamentaria. No va dir qui la integrava. No és només el seu partit. Els esdeveniments de les darreres setmanes, coagulats per l’ordre del Rei, l’han construït. És la majoria del PP, el PSOE i Ciutadans. Tots tres, amb modulacions diverses, han expressat la seva lleialtat al Govern central en el cas que a partir de dijous a primera hora prengui la decisió d’intervenir la Generalitat. 254 diputats. Aquesta és la majoria que, sense despentinar-se, tombaria qualsevol proposta de negociació sobre sobirania que Puigdemont presentés a la Cambra espanyola. L’oferiment d’ara, de fet, té alguna cosa d’inquietant déjà vu.

Fa més de 10 anys el president d’una altra nacionalitat va formular una proposta al Parlament de Madrid per reformar la planta del model territorial tal com la defineix la Constitució en l’article 2. El Pla Ibarretxe, que avançava per via confederal, fou rebutjat per 303 diputats. Al cap d’una mica més d’un any, en canvi, el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya tirava endavant. També pretenia modificar l’ordenament constitucional per tal que de la distinció entre regions i nacionalitats se’n derivés una reordenació del poder de l’Estat. Dit d’una altra manera, era un replantejament de la sobirania ajustat a la realitat plural espanyola. Grà­cies al vot favorable de 189 diputats, el text revisat va ser aprovat al Congrés. Però la possibilitat d’avançar per aquesta via va ser avortada pel Partit Popular. No al cor de la sobirania sinó presentant al Tribunal Constitucional un recurs, registrat precisament per la vicepresidenta.

A mitjà termini desfer aquest nus, polític i jurídic, no depèn només del president de la Generalitat. Des del 2010 és una qüestió d’Estat que ara ja no pot obviar la consolidació al llarg dels darrers anys d’un afany de sobirania profundíssim dels ciutadans de Cata­lunya.