EDITORIAL

Una mala notícia

17/10/2017 01:14 | Actualizado a 17/10/2017 05:35

La jutgessa Carmen Lamela va dictar ahir a la nit presó incondicional sense fiança per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, màxims dirigents de l’ Assemblea Nacional Catalana ( ANC) i d’Òmnium Cultural, respectivament. El major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i la intendenta d’aquest cos Teresa Laplana havien estat prèviament posats en llibertat amb mesures cautelars, després de presentar declaració, també a l’ Audiència Nacional, i malgrat que el fiscal demanava per a tots dos presó incondicional.

La decisió de la magistrada, que havia citat aquests dirigents després d’imputar-los per presumpte delicte de sedició, afegeix un nou, inoportú i preocupant element de tensió al conflicte que enfronta el Govern de la Generalitat amb el Govern central. Fins i tot el PSC, que no ha donat suport al full de ruta independentista fora de la llei, va qualificar la mesura de desproporcionada. És una molt mala notícia. Aquesta tensió es pot traslladar ara fà­cilment dels despatxos institucionals i els jutjats cap al carrer, on les possibilitats que la situació es descontroli es multipliquen. Tant de bo no sigui així. Però el risc hi és. Ahir ja es van convocar concentracions i aturades per a avui. Els líders de l’ ANC i Òmnium van participar, és cert, en la concentració davant de la Conselleria d’ Economia, el passat 20 de setembre. Però es fa difícil entendre que ara es dicti presó per als qui s’han distingit organitzant, els sis últims Onze de Setembre, manifestacions massives sense cap incident.

El dia d’ahir no havia començat malament. Carles Puigdemont, president de la Generalitat, va respondre per carta a primera hora al requeriment del Govern. A l’escrit, no va aclarir si en la sessió del Parlament del dia 10 havia proclamat la independència o no, com se li demanava. Aquesta missiva, presidida per la invitació al ­diàleg, va causar frustració a Madrid. En la resposta, Rajoy va insistir que aquest aclariment era absolutament necessari i el va instar a fer-lo d’aquí a dijous.

La primera impressió, després de llegir les cartes, va ser que seguíem on érem. La Generalitat pretenia negociar la independència, i el Govern, la restauració de l’ordre constitucional. Tot i això, també cal remarcar el bon to d’aquestes cartes, així com el de les declaracions que les van acompanyar. El de la missiva de Puigdemont era conciliador. Rajoy, en la seva resposta, feia menys conces­sions, però no tancava totes les portes. Ni l’un ni l’altre no s’havien precipitat, i la situació no empitjorava. Aquesta era la bona notícia al migdia. És veritat que el rellotge avançava inexorable i que el termini per conèixer l’abast de l’aplicació del 155 només s’ajornaria fins demà passat, dijous. També ho és que cap mena de 155 seria de fàcil ­digestió per a la Generalitat, ja que menyscabaria les facultats del Govern. Ara bé, l’estil de les cartes deixava marge a l’esperança.

Però quan va transcendir l’ordre de presó per a Sànchez i Cuixart, aquesta esperança es va debilitar. Ara serà més difícil que s’obri camí. Ho hem dit i ho hem reiterat moltes vegades: aquest conflicte només es resoldrà amb diàleg. Perquè sigui possible, Puigdemont ha d’entendre que no pot imposar la independència per damunt de la llei. I Rajoy –com va suggerir ahir l’abat de Montserrat–, que no ajudarà en res humiliar el Govern i l’independentisme, encara que la llei li doni en aquesta partida més trumfos que a Puigdemont. L’hora és crítica, però no altera el nostre criteri: no es tracta que guanyi una de les parts, sinó que totes dues dialoguin i, així, tots els catalans deixem de perdre. Ja hem perdut molt. I podem perdre encara més.