Del piròman mira sempre les mans

17/10/2017 01:10 | Actualizado a 17/10/2017 04:16

La temptació de rela­cionar els criminals incendis de Galícia amb el compte enrere del col·lapse civil entre els governs d’Espanya i Catalunya va cristal·litzar ahir en un tuit, infaust com tota la seva trajectòria política, d’Esteban González Pons. El PP no ha tingut una bona setmana. La gansoneria d’Estat exhibida per Mariano Rajoy, que va contribuir a calmar el cap de setmana, va ser sabotejada per la ineptitud incontinent de Pablo Casado i per Xavier García Albiol, que va passar per Preguntes freqüents (TV3) amb l’única intenció de mostrar un vídeo lamentable que, segons ell, confirma el malèfic adoctrinament de les escoles catalanes. Seguint el consell de Raimon (“de l’home mira sempre les mans”), li vaig mirar les mans, hiperbòliques, de cinema fantàstic, però sense la textura d’aquelles proletàries mans de Luis Romero rematades amb un lema anacrònic en temps de cinisme i banderes: “Mis manos, mi capital”.

En ple combat patriòtic, la bilis és el combustible més perillós i eficaç. I mentre que part de l’opinió publicada espanyola no té prejudicis a comparar l’independentisme amb el nazisme –una aberració escandalosament incendiària i impune–, en altres àmbits s’instaura el tic d’equiparar Rajoy amb Franco i, amb una creativitat preventiva, de comparar un hipotètic govern de concentració derivat de l’aplicació de l’article 155 amb el col·laboracionisme de Pétain amb els nazis. Ja fa temps que la balança de la precisió i la veritat està monstruosament descompensada. I molts mitjans l’alimenten perquè la indignació i la discòrdia exciten més els audímetres que la ponderació i la concòrdia. En aquest context, s’agraeix el to d’Inés Arrimadas i d’Ada Colau a La Sexta Noche. La primera va proposar obsessivament les eleccions com a primera mesura per cauteritzar la ferida. La segona va perfeccionar el malabarisme de l’ambigüitat confederal, no va afegir llenya a l’incendi literal i metafòric que castiga el país i va fer afirmacions tan insubstancials com la següent: “Hem d’interactuar amb les propostes que hi hagi sobre la taula”. Per cert: darrere de Colau es veia un quadre de Tà­pies, que també presideix les reunions del Govern de la Generalitat. ¿I la resposta del president Puigdemont? Manté els principis de la metafísica del desconcert elevada a ciència política. I, en uns dies que, fins ahir a la nit, semblaven decretar el coma induït per desinflamar la pressió neuronal, ­perpetua, en nom del diàleg, la política dels fets consumats. Uns fets consumats que, amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó, ens porten a un territori en què totes les mesures que en teoria haurien de preservar l’ordre l’alteraran fins a límits dramàticament insospitats.