La partida

17/10/2017 01:14

Són tantes les variables que la partida ha esdevingut un joc endimoniat, on totes les jugades són dolentes per a les ­dues bandes. És cert que el relat
de l’Estat es revesteix de retòrica fatxenda, que té la capacitat de fer una ofen­siva ferotge que devori les peces principals de l’altre jugador i que aspira a una victòria humiliant sobre el contrincant.

L’atac és per terra, mar i aire: ofeguen l’economia catalana i animen a la fugida d’empreses amb la inoculació de la por en el dinàmic teixit productiu català; reprenen l’atac al sistema educatiu català amb acumulació de difamacions, perpetrades per ministres que menteixen sense vergonya; alhora, continua el deliri judicial contra líders catalans, mentre es criminalitza el major dels Mossos, un cos policial que ha merescut el reconeixement per la seva excel·lència; i finalment, preparen la maquinària per destruir la poca sobirania que té Catalunya. Des de la mirada del poder de l’Estat, un poder que se sent absolut, la victòria per esclafament està a les portes. I per això no obren cap esquerda per on passi la política, perquè no volen política, volen la mort per asfíxia.

A l’altra banda del taulell és obvi que no hi ha convicció de victòria però tampoc no hi ha moral de derrota, perquè ni el conflicte ha nascut avui, ni està desarrelat de la ingent massa social que li dona suport, ni acabarà demà, per molta trencadissa que faci l’Estat. O cal recordar que la causa catalana ja ha estat en situació de setge moltes vegades en la història? Amb l’afegit que Catalunya està ara sota la lupa internacional, que la repressió de l’Estat no mata la causa, sinó que l’alimenta i que intentar resoldre de manera abrupta un conflicte territorial tan important no fa més que amplificar les causes que el motiven. Potser Rajoy es creu que després del 155 tothom es llançarà a votar l’Albiol, però diria que va errat. Malgrat, doncs, les tempestes que s’apropen, l’independentisme ni se sent derrotat ni fora de joc.

Ans al contrari, es prepara per a les noves contingències que vindran.

Hi ha, tanmateix, un fet rellevant que explica les darreres decisions del president: d’una banda, el món ha dirigit la mirada cap al conflicte català, que ara existeix com a preocupació; de l’altra, no ha comprat la validesa del referèndum. Per això –molt més que per la repressió o les amenaces de l’Estat–, resulta pertinent intentar reforçar les vies de diàleg.

En aquest punt, el més important és la percepció que cada banda tingui de les seves pròpies febleses, perquè aquí ningú no guanya per golejada. L’Estat té la força bruta però deixa un territori (que es el 18% del seu PIB) en una situació seriosament revoltada i inestable. El Govern pot fer una DUI, però no té l’aval internacional ni la força per aplicar-la. Es tracta, doncs, d’una partida endimoniada que, per molt que es negui, només es pot resoldre amb diàleg.