OPINIÓ
ENGINYER - 17 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

L’odi no ho justifica tot

JOAQUIM COELLO BRUFAU - ENGINYER
“Hi ha polítics que pas­sen la majo­ria del seu temps enfa­dats, amb mala cara, des­qua­li­fi­cant els que no pen­sen com ells, insul­tant direc­ta­ment els que dis­cre­pen

De fet no jus­ti­fica res. No ho jus­ti­fica perquè des de l’odi només es pot des­truir, és impos­si­ble cons­truir. Per cons­truir cal com­pli­ci­tat, ajut, coo­pe­ració, esforç com­par­tit. Tots aquests con­cep­tes, sense excepció, són con­tra­ris a l’odi. La con­clusió és òbvia, des de l’odi no es pot fer, només es pot des­fer el que han fet els altres o un mateix. L’odi és per­ma­nent i pro­fund; la ira, pas­sat­gera. La pre­gunta que sor­geix a l’acte és: pro­du­eix plaer odiar? Supo­sant que sí, no és aquesta una satis­facció amarga? No té el gust del fel que no fa res més que incre­men­tar l’enuig i acce­le­rar el cer­cle viciós de l’odi? A on acaba això? A on porta l’amar­gura del propi fracàs? Perquè l’odi és un fracàs, el fracàs de no poder acor­dar. L’única alter­na­tiva per man­te­nir-se en aquesta dinàmica és no pen­sar, embo­gir en la pròpia boge­ria, no par­lar amb qui no pensa com un mateix, igno­rar-lo, o no fer-ho per insul­tar-lo, des­qua­li­fi­car-lo i auto­jus­ti­fi­car-se amb els que pen­sen igual que un mateix. Rati­fi­car-se en l’error.

Avui l’odi és una arma política potent. També ho ha estat en el pas­sat, però ho havíem obli­dat. Si l’odi està lluny de la raci­o­na­li­tat, cal atiar-lo des de la passió, el sen­ti­ment i la sim­pli­ci­tat: els jueus ens volen mal, els immi­grants ens roba­ran la feina... Aquest sen­ti­ment té un ori­gen en l’enveja i en la por; una i altra, mani­pu­la­des, por­ten a l’odi. Havíem pen­sat que la faci­li­tat de comu­ni­cació faria avançar el món. Si es pot par­lar, és pos­si­ble comu­ni­car, el món anirà millor perquè evi­ta­rem els malen­te­sos, podrem deba­tre i s’haurà d’accep­tar la res­pon­sa­bi­li­tat del que es diu. L’home de manera natu­ral ten­deix a l’empa­tia, per això par­lar sem­pre millora les rela­ci­ons, perquè les dis­crepàncies s’escur­cen i les coin­cidències s’eixam­plen, però perquè això passi cal la presència, la iden­ti­fi­cació indi­vi­dual. Això és un fet, però quan és pos­si­ble expres­sar el que es vul­gui des de l’ano­ni­mat de les xar­xes, la comu­ni­cació esdevé irres­pon­sa­ble, i des de la irres­pon­sa­bi­li­tat és fàcil odiar i actuar des de l’odi, perquè no cal donar compte del que es diu i per què es diu. L’ano­ni­mat és des­truc­tiu perquè no té límit, no hi ha mesura, no hi ha res­pon­sa­bi­li­tat. És una para­doxa, l’abundància de comu­ni­cació des de l’ano­ni­mat incre­menta l’odi.

Hi ha polítics que pas­sen la majo­ria del seu temps enfa­dats, amb mala cara, des­qua­li­fi­cant els que no pen­sen com ells, insul­tant direc­ta­ment els que dis­cre­pen. Quan arri­ben al final de la seva jor­nada, què es res­po­nen si es fan la pre­gunta “Què he fet jo per fer avançar les meves idees, què he fet jo pels altres, què he fet jo pel meu país, per mi mateix”? El més pro­ba­ble és que es fiquin al llit sense res­posta, perquè no s’han fet la pre­gunta. Fer-ho seria massa dolorós, massa frus­trant, massa des­truc­tiu, és millor no fer-ho.

Odiar no redu­eix la nos­tra visió del món, no estre­teix el nos­tre camp d’acció? En defi­ni­tiva, no ens fa més pobres, més par­ro­quials, perquè ens fa més limi­tats i curts? Qui odia ten­deix a no escol­tar, a no veure, a no tocar la rea­li­tat. És difícil odiar si es té curi­o­si­tat pel món i pel que hi passa. La con­clusió és que qui odia opta per limi­tar-se i encon­gir-se com a per­sona, no des d’un únic punt de vista i interès, sinó des de molts.

La guerra és la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació de l’odi, és l’odi estruc­tu­rat com a procés i orga­nit­zat per pro­duir el màxim efecte, el màxim de mal a l’adver­sari, però si la pau que segueix la guerra no s’impregna de pie­tat i res­pecte per l’adver­sari, la guerra no té uti­li­tat, perquè, com algú ben cone­gut va dir, no es tracta de vèncer, sinó de convèncer. L’exem­ple para­digmàtic de l’odi va ser la nos­tra guerra civil, perquè uns i altres van con­ver­tir l’odi a l’adver­sari en el com­bus­ti­ble per a la guerra, per no dei­xar a ningú enrere del front cru­ent de la bata­lla física ni de la misèria de la ven­jança de la rere­guarda.

Sen­tint alguns polítics par­lar avui es diria que han per­dut la memòria del que va ser el con­flicte. La misèria no va deri­var de la guerra, sinó, i espe­ci­al­ment, de la ven­jança del ven­ce­dor sobre el per­de­dor una vegada arri­bada la pau, que no va ser de recon­ci­li­ació, sinó d’exclusió. És per això que l’empa­tia de l’obser­va­dor que busca la justícia sem­pre està al cos­tat del per­de­dor.

Azaña va dema­nar a Bar­ce­lona el 1938 “pau, pie­tat i perdó” en un dis­curs històric fet al Saló de Cent de l’ajun­ta­ment, tot espe­rant un dia en què tots els que lla­vors s’odi­a­ven i es mata­ven es retro­ba­rien, con­vençuts uns i altres que l’odi era estèril perquè arrasa l’ànima dels homes i les dones i que després d’una barbàrie com la vis­cuda lla­vors només la pau, però sobre­tot la pie­tat i el perdó, por­ten la solució i per­me­ten la cons­trucció d’un futur millor, millor perquè havia de ser de tots i per desgràcia, per anys, només va ser d’alguns. L’espe­rança d’Azaña es va trun­car.