Els intocables

De la reforma de l'administració, la més urgent i necessària, no se'n parla mai

La Vanguardia en català | 17/12/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


Per primera vegada el mapa polític espanyol s'està expressant en termes de blanc i negre; de dia i nit. En un front, hi ha els partidaris de la ruptura; en l'altre, els partidaris de la conservació. Al pol de la ruptura, s'hi apleguen Podem i l'independentisme català. A l'altre, només hi ha el PP de Rajoy, oferint sacrificis als déus dels mercats. El pol revolucionari alça la bandera més seductora: el color de la il·lusió, el somni de tornar a començar de zero. En canvi, el pol conservador defensa sense complexos l'statu quo i confia que la recuperació econòmica permeti conformar un dic conservador per aturar el tsunami del malestar i la irritació.

Esqueixats entre aquests dos pols, el moderantisme d'esquerres (PSOE) i el reformisme de dretes. El PSOE està ferit. Els ciutadans l'identifiquen amb la crisi i, a més, apareix com a protagonista destacat de les misèries de la corrupció. En aquest sentit, la pega principal del discurs de Miquel Iceta no és, com s'ha dit, la dificultat objectiva de la via federal (tan difícil com la independència), sinó la severa oxidació de l'instrument que ha de propugnar-la.

Pel que fa al reformisme de dretes, un sector important de la premsa de Madrid pugna aquests dies per fusionar C's y UPyD per tal de fer créixer una opció nova entre el quietisme de Rajoy, la ruptura de Podem i la pressió catalana. Curiosament, aquest reformisme no dubta mai de l'esquelet sobre el qual s'aguanta Espanya des del segle XVIII. Un esquelet tan poderós com obsolet, tan fort com improductiu, tan intervencionista com viciat. Tan endogàmic. A Espanya mana una elit que es creu tan competent com la francesa, però que està a anys llum de la clarividència, la preparació i la despolitització franceses: l'AVE i la política d'infrastructures, la desastrosa política del Banc d'Espanya, el solipsisme judicial, el fiasco monumental de la política energètica, la incomprensió amb què els òrgans reguladors s'encaren a l'economia productiva, la inexistència d'un projecte internacional per a Llatinoamèrica... Ha fracassat gairebé tot allò que depèn dels grans i cèlebres cossos de l'alta administració espanyola. Però aquest fracàs, essent tan determinant, és el més silenciat de l'Espanya actual. No pot ser casualitat. Sembla evident que un dels nuclis del problema del funcionament de l'Espanya d'avui són la impermeabilitat dels alts cossos de l'Estat espanyols al control democràtic i, alhora, les seves opaques, però colossals, ramificacions econòmiques i mediàtiques.

L'única renovació estructural de la qual mai no parlen els moderats espanyols és la més urgent i necessària: la reforma de l'administració. Per això, la gran premsa espanyola assenyala sempre els mals perifèrics amb gran altaveus. Cada vegada que un fiasco autonòmic és posat en evidència, es consolida el blindatge d'un poder invisible que ni tan sols Podem gosa qüestionar. El plet entre Catalunya i Espanya també es pot llegir així. Molts emprenedors catalans potser no volen la independència, però no poden suportar més la prepotència d'uns poders intocables.