LA PARAULA D'ESPANYA NO TÉ VALOR,
NI EN TÉ ARA NI N'HA TINGUT ABANS

El valor de la paraula

17/12/14 02:00 ENRIC VILA CASAS
REUTERS
Donar valor a les coses que ens oferien, arribar a acords i mantenir la paraula. D'això se'n diu pactar, ser pactista

Els catalans d'origen, és a dir, els pobles ibers que vivien prop de les costes de la Mediterrània –quina sort!– fórem iniciats en el contacte amb altres pobles, és a dir, a civilitzar-nos per homes amables que arribaven en vaixells procedents d'altres pobles marítims, grecs i fenicis, amb els quals vam comerciar i aprendre a intercanviar productes de procedència diversa. Aquesta activitat imposava donar un cert valor a les coses que ens oferien, arribar a acords i mantenir la paraula. D'això se'n diu pactar i per això es diu que els catalans són pactistes.

Els pobles de l'interior de la Península no gaudiren aquests contactes pacífics; pastors i caçadors no tingueren, en el seu origen, ocasió ni necessitat de valorar l'acompliment d'un pacte, una promesa o una paraula. Tampoc els habitants costaners, amb l'excepció dels pescadors, dels mars del nord i occident, però les seves relacions eren sempre marcades pel terror que els imposava el terrible mar Atlàntic “Finis terrae”, inacabable, darrere del qual s'acabava tot. L'any 1973, Espanya, per veu de les seves autoritats màximes, pur franquisme, va dir: “El estado español reitera y garantiza solemnemente que la población del Sahara determinará libremente su futuro.” Però va ser ocupada militarment pel Marroc, sense oposició de “las fuerzas españolas” i avui, uns quants anys després, la població sahariana continua ocupada, sense haver pogut determinar lliurement el seu futur. I els nens d'aquell desert, que viuen en tendes i sense cap estructura, vénen a vegades a l'estiu a casa d'un nebot meu que viu al Maresme i els ofereix estada cada any i tornen després a la tristor de la seva terra oblidada per tothom, i sense poder comprar cap aixeta, que era el que més els sorprenia: que obrint l'aixeta en pogués sortir aigua. I marxaven desencantats quan els explicaves que a casa seva no en sortiria el cobejat líquid, que les seves mares havien d'anar a cercar lluny entre la sorra.

La paraula d'Espanya no té valor, no en va tenir llavors ni n'ha tingut mai. Molt més tard, quan es preparaven les eleccions generals que va guanyar el darrer govern socialista, el candidat Sr. Rodríguez Zapatero, reposat, lliure i rialler que contrastava amb la seriositat bigotuda del segon govern del Sr. Aznar, l'esmentat candidat, Sr. Zapatero, des d'un balcó de la plaça Sant Jaume i davant de milers de catalans, va prometre i donar paraula, en el cas de guanyar les eleccions: “Aprovaré l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya, sense modificar-ne ni una sola coma.” I l'Estatut va ser aprovat, però els socialistes del govern del Sr. Zapatero el van retallar, no una coma, sinó punts sencers, i l'etern pallasso Sr. Guerra va dir que li havien passat “el ribot”. I amb aquest repàs es va sotmetre al Congrés espanyol, i aquest Estatut, amb les modificacions introduïdes, quan ja no era el que havia votat el Parlament català, va ser aprovat pel Congrés espanyol. Després, per donar-li una seguretat i per salvar la vergonya d'en Zapatero, es va sotmetre al referèndum dels catalans, que, una mica a contracor, el van aprovar com a única possibilitat.

Doncs bé, després de tants filtres, encara no en van tenir prou, i el PP va interposar recurs d'inconstitucionalitat dels articles més importants, davant del Tribunal Constitucional, políticament retocat, i aquell pou de saviesa jurídica i d'influències polítiques va admetre i acceptar el recurs.

I així, pelat, repelat i desplomat, va quedar l'Estatut de Catalunya, que permet la injustícia, la persecució de la cultura i llengua pròpies, l'espoli fiscal dels catalans i l'animadversió de la resta de l'Estat. I encara es sorprenen que vulguem la independència. Si el Sr. Rodríguez Zapatero i el seu partit hagués mantingut la seva paraula, la situació política d'Espanya no fóra tan catastròfica com és ara –febrer 2014–. Les previsions electorals no foren tan negatives per als partits fins ara dominants que faran fallida i Espanya es veurà ingovernable amb nous partits que impediran qualsevol majoria estable. I Catalunya se'n sortirà tota sola. I dintre d'Europa? És clar, quan els musulmans van envair la península Ibèrica i van envair la Gàl·lia, Carles Martell els va aturar. Però va ser Catalunya, els barons i comtes de la Marca Hispànica, dins de l'imperi carolingi, Besalú, Conflent, Empúries i Barcelona, que s'imposà a tots, el que va aturar els africans i va permetre que Europa s'anés formant sense aquell perill que va estar a punt d'enderrocar-la. Després Catalunya, la casa de Barcelona, va ser el centre del regne d'Aragó, va conquerir Mallorca, València, Sicília, Sardenya… Tot el Mediterrani occidental es regia per les normes del Consolat del Mar, catalanes. Europa es va formar per la muralla que va construir i engrandir la casa dels Comtes de Barcelona, reis d'Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília, Nàpols… Per aquesta raó Europa no hi seria sense nosaltres; Europa ens ho deu.

Darrera actualització ( Dimecres, 17 de desembre del 2014 02:00 )