ARTICLES
17 desembre 2015 2.00 h

El 20-D a Catalunya

ANTONI SEGURA I MAS

A Catalunya, les eleccions espanyoles de diumenge que ve es viuen amb una barreja de pessimisme, cansament, desorientació, desencís i dubtes. Cal anar a votar, es demanen alguns, per què, si, de fet, els resultats del 27-S van donar el tret de sortida de la desconnexió amb Espanya? El procés dóna signes d'esgotament, pensen d'altres, el 27-S no s'assolí la majoria en vots suficient i, malgrat la sobrada majoria en escons, dos mesos després, ni tan sols hi ha acord per investir un president/ta? La crisi continua desballestant l'estat del benestar i acreixent les desigualtats socials mentre la política catalana segueix immersa en una mena d'atzucac de difícil sortida: ens aboquem a unes noves eleccions o a un acordin extremis que, creuen alguns sectors catalanistes –des de CDC fins al PSC–, no garantiria l'estabilitat a mitjà termini i allunyaria les possibilitats d'una negociació amb Madrid? I, encara, hi ha qui ho fia tot a un canvi en la política espanyola després del 20-D.

Aquestes eleccions seran llegides com la revàlida del 27-S

El cert, però, és que el procés segueix ben viu perquè el conflicte polític –el dret democràtic i irrenunciable dels ciutadans a decidir el seu futur polític– no s'ha resolt ni es pot resoldre per la via judicial o per la de la reforma constitucional. D'una banda, perquè tot conflicte polític –i existeix un conflicte polític quan dos milions de votants es decanten per opcions independentistes i més de dos milions i mig per aquelles que defensen la realització d'un referèndum–, expressat de manera pacífica i democràtica, demana una resposta política i no pas judicial. Això és el que succeeix, si més no, en les democràcies avançades. De l'altra, perquè la reforma constitucional exigeix una majoria de 210 diputats, en primera opció, o de 234 diputats, en segona; o, el que és el mateix, n'hi ha prou amb una minoria de bloqueig de 116 diputats per impedir la reforma constitucional o d'alguns dels articles que es pretenen modificar. Algú creu seriosament que la suma de diputats del PP i de C's no superarà de llarg la minoria de bloqueig o que Pablo Iglesias podrà concitar una majoria parlamentària qualificada de 234 diputats a favor del referèndum? Molt haurien de canviar les coses per fer-ho possible, i després de l'insuls cara a cara entre Rajoy i Pedro Sánchez res ho fa suposar.

El procés segueix viu perquè, malgrat el que encara pensen el govern i els partits espanyols –amb les excepcions de Podemos i IU, que defensen el referèndum–, no és cosa només d'Artur Mas, de CDC, d'ERC o de la CUP. És un procés que impulsen milions de ciutadans entossudits a exercir el dret a decidir. És un procés que visualment s'afirma o s'afebleix a cada nova elecció, però que, juntament amb les conseqüències socials i econòmiques de la crisi, constitueix el nucli central de la política catalana. Les eleccions espanyoles del 20-D es juguen, per tant, també en clau del procés català. Convé tenir-ho present ara que tots els partits prometen ocupar-se –des de l'afalac fins a l'amenaça passant per l'apel·lació als sentiments, les identitats i l'estima– del cas català i es lamenten del temps perdut. Cal trobar un camí basat en l'acord perquè ni el rupturisme ni l'immobilisme són la solució, diu Sánchez. Així doncs, unes eleccions espanyoles que, en bona mesura, es juguen en clau catalana. Unes eleccions que seran llegides com la revàlida del 27-S, perquè serviran, de nou, per aclarir posicions, per mesurar la majoria social favorable a la consulta, per sumar veus a favor d'una societat més justa, menys desigual i més democràtica, per avançar un graó més en un procés que, potser serà més llarg, complex i difícil de com alguns l'havien imaginat, però que condueix inexorablement a exercir el dret a decidir.