Aquí no passa res


 17/12/2015 00:52

Ens havien dit i repetit que no podien imaginar una Espanya sense Catalunya però, a l’hora de la veritat, callen com morts. Durant el cara a cara televisiu entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, el procés sobiranista ca­talà va ser l’absència significant, fins i
tot quan el moderador va posar damunt la taula la pregunta del director de La sobre què ofereixen aquests dos candidats al 48% dels catalans que el 27 de setembre passat van votar opcions clarament independentistes. Aquest si­lenci tan escandalós i tan forçat convida a reflexionar.

No em puc ubicar en la percepció d’un ciutadà de fora de Catalunya, però m’imagino que hi ha una bona part de votants espanyols que també deuen trobar estrany que ni el candidat del PP ni el candidat del PSOE es dignessin a parlar sobre una realitat que s’ha arribat a qualificar de “cop d’Estat” des de diversos mitjans. Per art de màgia, el drama ha desaparegut de l’agenda de campanya dels dos grans partits espanyols, com si no passés res. El motiu? A Catalunya, efectivament, no passa res. Dit d’una altra manera: no passa res del que havia anunciat el sobiranisme que passaria després del 27-S. Per tant, els dos candidats pensen que, a poc a poc i sense gaire esforç des de Madrid, serà la mateixa dinàmica interna catalana la que aturarà un moviment que va sorgir amb molta força i que ha posat en guàrdia tots els poders de l’Estat espanyol.

${imageCaption}(Óscar Astromujoff)

L’actitud de Rajoy i Sánchez convida a una meditació autocrítica dels partits i les entitats que propugnen la independència. Si el procés no hagués quedat aturat per una negociació incomprensible entre Junts pel Sí i la CUP i tinguéssim en fun­cionament un nou Govern, és segur que Catalunya hauria estat molt present al cara a cara de l’altre dia i en el conjunt de tota la campanya del 20-D. A més, si en comptes d’anar separats com en el vell ordre autonòmic que diuen voler superar, convergents i republicans haguessin repetit l’experiència de Junts pel Sí, el sobiranisme estaria en disposició d’aconseguir el primer lloc a les circumscripcions catalanes diumenge que ve, cosa que ara sembla difícil davant de C’s i En Comú Podem.

A propòsit d’aquest panorama, és poc convincent l’explicació que Oriol Junqueras va donar dimecres des del programa de Jordi Basté quan li vaig preguntar directament per què no havia tingut continuïtat Junts pel Sí. Segons el dirigent republicà, mentre que CiU i ERC havien sumat anteriorment al Parlament majoria absoluta, la plataforma liderada per Romeva no ho va aconseguir, i va afegir que “mai la suma havia estat tan baixa”, la qual cosa no té en compte que, en tant per cent sobre el cens (i amb una participació excepcional), Junts pel Sí va fer un bon paper malgrat la victòria ajustada, perquè abans votava menys gent i això facilitava les majories absolutes en tant per cent sobre els vots
rebuts per convergents i republicans.
De fet, en tant per cent sobre el cens, l’independentisme va obtenir el 27-S la xifra més alta des dels comicis del 1999, una dada a la qual cal afegir que la Convergència d’abans no apostava per la independència. El motiu real de no repetir la coalició és més senzill: la direcció d’ERC aspira a quedar davant de CDC (com va passar a les europees) per poder anunciar solemnement un definitiu canvi d’hegemonia dins del catalanisme/sobiranisme. Hi ha pressa. És un objectiu ben legítim, però posa en relleu que els interessos de partit i les obsessions personals pesen més que el compromís compartit del conjunt del sobiranisme.

Junqueras ve a dir-nos que Junts pel Sí és avui un artefacte obsolet, la reminiscència d’una possibilitat truncada, una provatura que va fracassar. Per tant, el grup principal de la Cambra catalana després del 27-S, el grup que té l’obligació d’impulsar la legislatura i el procés, ha acabat sent un holograma, un conjunt de convergents, republicans i independents que han de conviure sota el mateix paraigua si us plau per força. La pregunta és obligada: el grup parlamentari que està negociant amb la CUP la investidura d’un president i la creació d’un nou govern gaudeix ara de les mínimes lleialtats indispensables entre els líders que van anar de bracet als comicis del 27-S? El que es diu en algunes reunions de Junts pel SÍ i la CUP posaria els pèls de punta a la bona gent que va pensar que les batusses podien superar-se. I no em refereixo, en aquest cas, a les paraules dels anticapitalistes. Si finalment la CUP investeix Mas, els problemes principals potser no vindran dels assemblearis.

Les eleccions de diumenge agafen el ­sobiranisme català més dividit que no sembla. Les pulsions caïnites que van congelar-se abans del 27-S tornen i ho fan sense gaire dissimulació. Com que això no és cap secret, Rajoy i Sánchez han decidit que Catalunya no els distregui. No els preocupa menysprear descaradament el 48% de l’electorat català, pensen que aquesta xifra pot anar-se desinflant si el procés embarranca i els seus responsables polítics no saben sortir del pantà. És la seva previsió.