Les eleccions que exigiran pactisme

La Vanguardia en català | 17/05/2015 - 00:00h


Diumenge vinent se celebraran les elec­cions locals i regionals més renyides des de la restauració de la democràcia municipal el 1979 i l'obertura dels parlaments auto­nòmics a partir del 1980. Unes eleccions molt disputades. Els primers comicis de gran importància que se celebren a Espanya després d'un dramàtic ajust de l'economia en un context de fort deteriorament del prestigi de les institucions com a conseqüència dels ­escàndols de corrupció. Som davant el primer gran examen electoral de la formació política que va rebre el mandat d'agafar les regnes de la situació el novembre del 2011. Les eleccions europees del maig de l'any passat ja van ser un primer test, però aquesta convocatòria municipal i autonòmica assenyalarà amb més precisió quina és la temperatura del país, ciutat a ciutat, poble a poble.

Històricament, les eleccions municipals no han estat banals a Espanya. El vot a les grans ciutats va tenir efectes tel·lúrics el 1931. En la transició no es van convocar eleccions locals fins que es va aprovar la Constitució i van quedar assegurades les parets mestres de la nova situació. Aquelles primeres eleccions municipals democràtiques del 1979 es van celebrar en una at­mosfera de gran il·lusió ciutadana i, des d'aleshores, els comicis locals han donat com a resultat final un cert equilibri entre els partits principals. Tot just dos punts de diferència entre la UCD i el PSOE en aquella primera convocatòria del 79; menys de cinc punts de distància entre el Partit Popular i el PSOE en les últimes eleccions locals de l'any 2011. La convocatòria municipal i regional, tot i això, té diversos nivells de lectura. No n'hi ha prou amb el còmput general dels vots. També cal fer molta atenció en la distribució territorial: les ­comunitats autònomes més poblades, les grans ciutats, les capitals de província, les ciutats de més de 50.000 habitants, les ciutats d'entre 20.000 i 50.000 habitants...

UN referent polític de primer ordre és sempre l'Espanya urbana, sense menystenir les zones rurals. El vot de l'Espanya urbana ens donarà una referència molt important dels efectes polítics de les tres crisis que actualment se superposen: la crisi econòmica, la crisi moral (desconfiança en el sistema convencional de partits per una acumulació asfixiant de casos de corrupció) i la crisi territorial, amb epicentre a Catalunya. El dia 24 tindrem una notícia més justa sobre el desgast del sistema polític vigent des del 1978 i coneixerem amb una mica més de precisió quin és l'arrelament social de les noves formacions que han emergit a redós de les tres crisis esmentades. En poques paraules, sabrem una mica millor quin és el grau de desgast dels vells i tindrem una visió més clara sobre l'empenta dels nous, en una Espanya abocada els propers anys al pacte, als compromisos, a la flexibilitat i a la inventiva davant un quadre polític que semblarà un gran mosaic.

Fa ben poc, l'expresident Felipe González ha afirmat, no sense ironia, que Espanya pot evolucionar ­políticament cap a una situació italiana, sense italians per gestionar-la. Més complexitat, sense especialistes en el joc de cintura. Una Espanya electoralment més fragmentada, sense prou tradició pactista. Si aquesta tradició s'ha debilitat, caldrà reinventar-la, ja que les aliances entre partits i els governs de coalició són avui moneda corrent a Europa. L'espanyol mitjà haurà de desdramatitzar la seva atàvica inquietud davant les situacions que no es poden reduir al blanc o negre. Si el Parlament d'Andalusia triga un mes o dos per investir la presidenta, no s'acaba el món.

Políticament, Espanya serà més complexa en els pròxims temps i això no suposa, a priori, cap risc greu. Els resultats a Madrid, Barcelona, València, Saragossa i Sevilla seran els principals punts de referència del dia 24. Les comunitats de Madrid i València donaran la mesura del desgast real del PP. Haurem de fer atenció a l'evolució del vot a tots els territoris de l'anomenat eix mediterrani, les economies del qual han patit de manera intensa l'escanyament de la petita i mitjana empresa, sense grans compensacions en forma de subsidis territorials. Caldrà estar atents a Navarra, on podria donar-se un resultat molt complex. I caldrà veure què passa en l'avui silent País Basc; a Cantàbria i Astúries, i a les principals ciutats de Galícia. Caldrà comprovar si el PSOE és capaç de recuperar Extremadura i si María Dolores de Cospedal, secretària general del Partit Popular, aconsegueix establir-se a Castella-la Manxa. Caldrà llegir amb atenció els resultats a les capitals de província andaluses i comprovar què passa a les Canàries i les Balears on les majories sempre són oscil·lants.

A Catalunya, les eleccions municipals no són un plebiscit sobre la proposta independentista. Si algú ho planteja així, s'equivoca. Si algú ho planteja en sentit contrari -una prova definitiva sobre els límits electorals del sobiranisme-, segurament també erra. A Catalunya s'elegeixen alcaldes i regidors en un context d'alta competició, ja que més de set formacions -CiU, PSC, ERC, PP, ICV-EUiA més algunes candidatures locals avalades per Podem, Ciutadans, la CUP i els socialistes dissidents aliats amb Esquerra- poden obtenir representació en els principals ajuntaments del país. Si tenim en compte la composició exacta de les coalicions, ens surten onze partits! Una competició tan densa no es dóna en l'actualitat en cap altre lloc de la Península, inclòs ­Portugal.

En aquest context és improbable que es registrin gaires majories absolutes en els ajuntaments catalans. En força casos seran necessàries més de dues forma­cions per poder assolir majories estables, en un mapa que presentarà acusades diferències territorials. Una Catalunya complexa, densa, diversa. Una Catalunya molt matisada. Una Catalunya plural, que no es lliura incondicionalment a ningú. Aquest pot ser el retrat municipal de l'any 15, que posarà a prova el pactisme.

Els resultats a la ciutat de Barcelona seran, sens dubte, un punt de referència molt important. La campanya està sent intensa i oscil·la entre la justa valoració del model Barcelona, sorgit del 92, com a autèntica fàbrica de consens durant molts anys, i la crítica social que emergeix de l'actual situació de crisi. Barcelona, ciutat amb una hisenda municipal sanejada, no es regeix per un model tancat. No va ser així en temps de Pasqual Maragall, de Joan Clos i de Jordi Hereu, ni ho és ara amb Xavier Trias. És improbable que la majoria dels barcelonins vulguin llançar per la borda un model que ha funcionat. Les eleccions a Barcelona tornaran a afavorir el pacte i la capacitat de síntesi. Això pot ser una lliçó interessant per a tot el país.