ANÀLISI

Rajoy o els dos caos

18/01/15 02:00 DAVID PORTABELLA
Mariano Rajoy, divendres, durant la reunió del consell de ministres Foto: EFE.
El 27-S permet al líder del PP jugar el comodí de la unitat d'Espanya dos mesos abans de les eleccions espanyoles
Afronta les plebiscitàries amb una mà al botó dels recursos al TC i l'altra mà a l'aixeta del fons de liquiditat

Una cèlebre portada de la revista Hermano Lobodel 1975 caricaturitzava un governant adreçant-se des d'un faristol elevat a una multitud que l'escoltava aixecant la mirada amb atenció. “O nosaltres o el caos”, advertia el governant. I els ciutadans, a l'uníson, responien: “El caos! El caos!” La resposta del poble era ofegada finalment per la rèplica del governant: “Tant se val, també som nosaltres.” Com si volgués retre homenatge a la portada d'Hermano Lobo de fa quaranta anys, però estalviant-se l'acudit final, el govern de Mariano Rajoy i el PP han encaixat amb disgust inicial l'avançament electoral a Catalunya, perquè suposa una desestabilització del calendari electoral per a un president espanyol que es prea de respectar elstempos fins al punt de convertir “ser previsible” en el seu epítet predilecte, però alhora es disposen a explotar-ne els beneficis seguint la moral d'aquella portada. Condemnat a encerclar la data del 27-S en el seu calendari, Rajoy assumeix ara que l'avançament electoral català li permetrà jugar de ple el comodí identitari de la unitat d'Espanya quan falten dos mesos per jugar-se la reelecció en les eleccions espanyoles, a més de l'as de la incertesa sobre Podem, que ja està fent eclosió per oferir una elecció subliminar al votant espanyol: Rajoy o el caos.

Guiat pel seu assessor Pedro Arriola, sociòleg de capçalera abans amb José María Aznar i ara amb Rajoy, el president espanyol va interioritzar des del mateix dia de la investidura que la reelecció es jugaria en el terreny exclusiu de la recuperació econòmica, amb un examen final a tot o res: deixar menys aturats registrats a les oficines de l'antic Inem i més cotitzadors a la Seguretat Social dels que li va llegar el 2011 José Luis Rodríguez Zapatero. “Les dades aniran derrotant les previsions oficials”, promet la ministra d'Ocupació, Fátima Báñez, onze mesos abans de fer el recompte.

L'acord Mas-Junqueras, que salva un espai d'unitat d'acció i situa el veredicte català el 27-S, però, regalarà a Rajoy un debat –sobre la identitat i la unitat d'Espanya– en què el PP es mou amb comoditat gràcies a la seva veu monolítica a favor de l'statu quo, en contrast amb el reformisme federal del PSOE, la nova etapa constituent de Podem i la recentralització jacobina d'UPyD i Ciutadans. Si fins ara el director de campanya popular de les municipals i autonòmiques, Carlos Floriano, enarborava la bandera amb el lema “O nosaltres o el caos” davant una amenaça de desgovern per la irrupció d'una força que recull la indignació que va sorgir del 15-M, ara el risc d'una secessió es conjuga als despatxos de Gènova 13 com el marc ideal per tornar a aglutinar sentimentalment el seu electorat més conservador.

Mentre Floriano es vanta que tots els sondejos interns –cuinats per Arriola– situen el PP com la primera força a l'Estat, al davant de Podem i amb el PSOE relegat al tercer lloc, l'últim baròmetre del CEO radiografia una davallada del PP català dels dinou als onze escons que el deixaria com la cinquena força al Parlament. A Gènova 13 ja fa un quinquenni que conviuen amb una amarga paradoxa: conquerir una majoria absoluta a les Corts Espanyoles és compatible amb la irrellevància del PP en la governabilitat de la Generalitat. Digerida la crua asimetria del pont aeri, donar per fet un mal resultat de la filial que lidera Alícia Sánchez-Camacho no és un llast que impedeixi al PP aglutinar el vot d'ordre a la resta de la pell de brau. El plantejament d'unes eleccions plebiscitàries, a més, regala a Rajoy la temptació d'apropiar-se de tots els vots que no vagin a CiU, ERC i la CUP, com ja va fer celebrant l'abstenció del 70% del cens en la consulta del 9-N com un èxit propi.

En la inaugurada precampanya de vuit mesos que conduirà a les plebiscitàries –“largo me lo fiáis…”, es delecta ironitzant aquests dies la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría–, Rajoy tindrà en una mà el botó per recórrer contra qualsevol estructura d'estat al Tribunal Constitucional i, alhora, regularà amb l'altra mà l'aixeta del fons de liquiditat autonòmic (FLA). La tàctica de La Moncloa de presentar-se com la màquina de respiració assistida de les finances de la Generalitat és precisament el que ha enervat durant tota la legislatura Josep Antoni Duran i Lleida, que en nombrosos debats i preguntes parlamentàries com a líder de CiU al Congrés ha reprotxat a Rajoy que hagi tractat Catalunya “com si fos una pime”. “Gràcies a la solidaritat de la resta dels espanyols, els catalans reben les pensions”, va arribar a dir la ministra Fátima Báñez divendres després del Consell de Ministres.

Quan només existia una única amenaça per al PP abans de les eleccions espanyoles –l'efervescència de Pablo Iglesias i Podem–, la secretària general dels populars, María Dolores de Cospedal, es va atrevir a exposar una versió més nihilista del lema “El PP o el caos”: “El PP o el no-res”, va resumir abans de saber que a Catalunya es votaria el 27-S. La temptació nihilista al PP és ara doble: Rajoy o els dos caos. Sense acudit.

Darrera actualització ( Diumenge, 18 de gener del 2015 02:00 )