L'obra de govern del president Puigdemont encara no permet retrets ni panegírics. Per a alegria -o inquietud- del votant convergent, sembla innegable el seu compromís amb la causa independentista, de manera que aporta més coherència ideològica que certs conversos sobtats. Però si la seva tasca al capdavant de la Generalitat encara està per estrenar, algunes de les condicions que l'han portat al càrrec tenen certa substància. Per començar, tenim un president a qui ningú ha votat. Col·locat a dit per un altre presidenciable que ni tan sols va encapçalar la llista electoral. Tot legal, però poc d'acord amb la radicalitat democràtica que diu reclamar el procés. El pla de xoc social amb què s'estrena és, com dissecciona EL PERIÓDICO, un poti-poti de promeses impossibles i engrunes per a un sistema al límit de la fallida. Una tireta solemne per a una ferida lacerant que pateixen milions de persones. Hi ha una altra cosa, una anècdota, però determinant. Puigdemont va desenvolupar gran part de la seva carrera periodística liderant projectes subvencionats. Més que parlar de la seva gran capacitat emprenedora, com esbomben els seus hagiògrafs, se l'ha de definir com un hàbil flairador de diner públic. Puigdemont ha sigut fins ara peça destacada d'un engranatge que, durant dècades i regat pels diners de tots, ha treballat per construir una imatge única de Catalunya. Ara, la uniformitat subvencionada ha arribat al Palau |
|
|