18/01/2017 01:34

El xoc es veu a venir, però ja no s’hi pot fer res. Els daus van ser llançats i el catalanisme va travessar el Rubicó. Immòbil com una roca, el Govern espanyol va respondre amb la Fiscalia i empenyent el TC a tasques repressives. Els judicis en curs ja no es poden aturar, ni tampoc la vigilància del TC sobre el Parlament i el Govern. S’acosta un d’aquests dos finals: o bé la capacitat de mobilització de l’independentisme aconsegueix una resposta digna de l’adjectiu gandhià i aconsegueix, per tant, aturar el país i suscitar una intervenció europea; o bé l’independentisme se l’embeina i acaba l’aventura esquilat pels jutges i políticament impotent.

Res ja no pot aplacar la ira dels déus, la lògica dels fets. Tot el que ara llegim i sentim equival a la música que la banda tocava, en les guerres d’abans, quan els exèrcits ja havien començat a avançar l’un contra l’altre. Música per estimular els ànims de la soldadesca. El president Puigdemont, indiferent a una hipotètica inhabilitació, fa discursos abrandats; Romeva sosté al Parlament que la seva conselleria s’està convertint en un ministeri del nou Estat; i els exegetes del procés no paren de descobrir noves raons per abandonar Espanya. Oficialment, ningú no dubta que la independència és a la cantonada. Per tant, si la CUP dóna el vistiplau als pressupostos, el referèndum serà convocat i signat pel president i pel vicepresident. Com tothom sap, aquesta convocatòria serà impugnada. No especulem sobre la resposta dels catalans, però ­subratllem un fet curiós: si el decret de ­convocatòria implica la inhabilitació dels convocants, Junqueras tampoc no es ­podria presentar a les eleccions. Això fa llegir d’una altra manera la insistència de Puigdemont a arrossegar Junqueras a la pira.

“Catalunya no será independiente, pero los independentistas se dirigen hacia el drama para poder justificar su derrota”, deia l’altre dia Gallardón, anunciant la victòria de l’Estat. L’intent de cremar Junqueras sembla donar-li la raó (ara bé, no deixa de ser pintoresc que l’alcalde que va deixar Madrid amb un deute estratosfèric de 7.366 milions encara tingui la barra de discursejar). El PP ha estat actor principalíssim del drama que Gallardón dóna per fet: després d’impugnar l’Estatut escapçat pel TC el 2010, no va facilitar cap carril de sortida. Per descomptat, si el drama es produeix, la retòrica del diálogo tindrà un regust cínic i avantatgista. Ni placebo, no serà. El drama català no farà menys mal a Espanya.

Quan les forces no són clares, plantejar la batalla en termes de vida o mort pot ser un desig comprensible del cor, però és sorprenent que s’hagi convertit en l’estratègia única. Els clàssics consideraven la follia com una expressió més de la prudència i la llestesa: cal saber-la administrar, suggerien. Però no avancem esdeveniments: potser el boig és aquest comentarista. En una de les seves novel·les més divertides ( Henderson, el rei de la pluja; Destino), Saul Bellow sosté que, “en l’època de la follia, creure’s lliure de la follia és una forma de follia”.