Política
18 gener 2018 2.00 h

la crònica

Un Parlament per a moltes veritats

Emili Bella
Turull va passar el mòbil a Torrent perquè la primera institució del país felicités la segona

La dotzena legislatura, o la primera dC (després del Cristo), arriba sense la crispació parlamentària dels dies previs a la declaració d’independència, que ahir va quedar reduïda a algun estirabot provinent de la minoria minoritària popular (del PP), relegada a l’última bancada de la cambra. Quan el president de la mesa d’edat, el bregat Ernest Maragall, va referir-se als exiliats i empresonats, Andrea Levy va proferir un audible “Ya empezamos” inaugural.

En el seu primer dia de col·le, molts diputats anaven amb un croquis a la mà que els indicava on havien de seure. Domènech en el lloc de Llach, un diputat qualsevol de Ciutadans allà on seia Coscubiela, García Albiol envoltat dels seus pitjors malsons: la CUP a la dreta, Espadaler al davant i en diagonal, Najat Driouech, la primera diputada amb vel islàmic.

Era dia de retrobaments. A la tornada de votar, Antoni Castellà aprofitava per saludar Ramon Espadaler (tots dos exmilitants d’Unió però un al grup del PSC i l’altre al d’ERC) amb l’“hola” més lacònic de la història. Una diputada socialista felicitava el diputat popular Alejandro Fernández: “Me n’alegro molt que entressis, més enllà de les diferències que tinguem, no em semblava just que no entressis.” Li va anar d’un pèl. Els retrobaments, però, van ser limitats per l’absència omnipresent dels cinc exiliats i els tres diputats presos. En els seus escons buits hi havia un llaç groc, igual que al galliner, com a homenatge al president d’Òmnium, Jordi Cuixart.

El primer gran protagonista va ser Maragall, que va demostrar expertesa i domini de la situació i va pronunciar un discurs de pes en què va donar valor a l’1-O. “Aquest país serà sempre nostre”, va sentenciar. El germà de l’expresident es va treure de sobre amb facilitat l’intent de filibusterisme tabarniari d’Inés Arrimadas, que demanava reconsiderar la delegació del vot dels presos polítics. Així, Jordi Turull va poder votar per tres (per Jordi Sànchez, Joaquim Forn i ell mateix), mentre Marta Rovira ho feia també per Oriol Junqueras. Cada vegada que els membres de la mesa d’edat Gerard Gómez del Moral i Rut Ribas (nascuda el 1990!) cridaven a votar algun dels absents forçosos arrencaven grans aplaudiments.

Durant la votació es va evidenciar la dificultat dels més novells per moure’s en el nou lloc de treball. La portaveu dels comuns, Elisenda Alamany, primera en l’ordre alfabètic, va voler pujar a la mesa per votar en lloc d’estirar el braç des de baix per entregar la papereta. D’altra banda, els lloros van pronunciar malament alguns noms (Elba Granados per Eva Granados). España, el segon cognom d’Anna Geli (JxCat), va reverberar a l’hemicicle com la lectura inicial del BOE de convocatòria de la sessió constitutiva de la cambra. Arrimadas es va colar i va votar al davant del cupaire Vidal Aragonés. “No respecta l’ordre”, es va queixar serrant les dents mentre tornava a l’escó.

El segon gran protagonista de la jornada va ser el flamant president del Parlament, un joveníssim Roger Torrent, de 38 anys, extremadament conciliador i força contingut en contrast amb el parlament de Maragall. Tant és així que els comuns es van aixecar a aplaudir a cor què vols el seu discurs, mentre que els cupaires es van quedar eloqüentment asseguts.

Entre els convidats hi havia dos expresidents de la cambra, Joan Rigol i Ernest Benach, a més dels republicans Anna Simó, Joan Tardà i Gabriel Rufián, i els exconvergents Xavier Trias i Mercè Conesa. També hi havia els líders dirigents de l’ANC i Òmnium, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri. El lletrat Joan Ridao no s’ho va voler perdre i també s’ho mirava des del públic. El capítol d’absències sempre és més subjectiu, però Artur Mas, Núria de Gispert i Ada Colau no hi eren. Els dirigents del PDeCAT, Marta Pascal i David Bonvehí, eren a Brussel·les, al costat de Carles Puigdemont. Turull va passar el mòbil a Torrent perquè la primera institució del país felicités la segona.

L’alcalde Torrent, de Sarrià de Ter, es convertia en president Torrent i evocava Josep Irla, l’únic gironí que fins ahir ha estat president de la institució. L’home del dia va rubricar la intervenció amb una referència a l’escriptor austríac Stefan Zweig per remarcar la voluntat d’erigir-se en president de tots els accents: “El nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una.”

Més enllà del discurs, en l’apartat de frivolitats va ser àmpliament comentada la joventut i la barba del nou president, qualificada de hipster als passos perduts. Per diverses pantalles de mòbil circulaven fotografies de l’abans de deixar-se-la créixer i de l’ara. Corre per les xarxes.

Torrent i l’actual diputada rasa Carme Forcadell van escenificar el traspàs amb l’entrega de la carta que l’últim president del Parlament a l’exili, el manresà Francesc Farreras i Duran, va enviar des de Mèxic el 1980 al primer president del Parlament restablert. Farreras i Duran renunciava al càrrec i passava el relleu. Des d’aleshores, la missiva ha anat simbòlicament de mà en mà entre presidents de la cambra.

Com si de la carta es tractés, l’activista Ruben Wagensberg, a les files d’ERC, va donar continuïtat a una tradició més moderna que ja relliga tres legislatures: “Ha estat un honor portar la samarreta de l’estrena de David Fernàndez, que després va passar a Llach pel seu primer ple, i que ell m’ha passat avui. Intentaré suar-la amb la mateixa dignitat que ho vau fer vosaltres!” Fernàndez va inaugurar el 2012 un nou paradigma en l’etiqueta parlamentària amb aquest peça de roba, que diu Xàtiva renaix de les cendres. Com ahir va fer el Parlament.