OPINIÓ
FILÒLEG - 18 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

Dictadura constitucional

JOAN ABRIL ESPAÑOL - FILÒLEG

La monar­quia espa­nyola, a part de ser inútil en el sen­tit més extens del mot, és una aber­ració i un insult a la democràcia. I far­ci­rem de raons aquesta decla­ració de prin­ci­pis fent una anàlisi del dar­rer dis­curs del rei de l’“a-por-ellos”. Ana­lit­zem, doncs, el par­la­ment de Felipe VI del 8 de gener a Madrid durant l’acte d’entrega de des­pat­xos als 63 nous jut­ges que han sor­tit de l’Escola Judi­cial de Bar­ce­lona.

En el preàmbul de la judi­ci­a­lit­zació de la política, ara que a finals de mes entra­rem de ple en la macro­causa del procés, el rei ha tor­nat a mar­car distàncies res­pecte a la majo­ria inde­pen­den­tista quan ha dit que la cons­ti­tució “limita l’exer­cici del poder polític”, una afir­mació con­tra el prin­cipi democràtic més ele­men­tal, ja que el poder polític deriva de la volun­tat popu­lar. I quan aquesta volun­tat popu­lar és majo­ritària, limi­tar-la és atemp­tar con­tra els drets i les lli­ber­tats més bàsics que ema­nen de la mateixa cons­ti­tució espa­nyola.

Felipe VI parla de con­vivència dient que el valor de la cons­ti­tució es troba en el pacte de con­vivència inter­ge­ne­ra­ci­o­nal. Una cons­ti­tució que, segons el rei d’Espa­nya (no pas de Cata­lu­nya), “encarna la màxima qua­li­tat democràtica d’una soci­e­tat”. És a dir que la cons­ti­tució té un valor perquè resulta que hi ha un pacte de con­vivència entre gene­ra­ci­ons. I jo em pre­gunto, ¿quin és aquest pacte?, ¿exis­teix real­ment quan des del 2010, per posar un dels exem­ples més para­digmàtics, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal tomba de ple una reforma de l’Esta­tut apro­vada pel Par­la­ment de Cata­lu­nya i, a més, rati­fi­cada en referèndum pel poble català? ¿Quina cre­di­bi­li­tat pot tenir aquesta mena de pacte fan­tasma entre gene­ra­ci­ons?

Si resulta que la cons­ti­tució garan­teix els “drets suprems d’una soci­e­tat lliure”, ales­ho­res ¿com és que no empara els drets més bàsics com són les lli­ber­tats com­pre­ses en diver­sos arti­cles de la carta magna? La mobi­li­tat ciu­ta­dana, els drets de reunió i mani­fes­tació, la lli­ber­tat d’expressió i la lli­ber­tat ideològica són drets fona­men­tals reco­ne­guts que estan molt per sobre de la uni­tat d’Espa­nya, sen­ti­ment patriòtic mal entès.

¿Què seria d’Espa­nya actu­al­ment si, per exem­ple, no s’hagués apro­vat la llei del divorci el 1981 i s’hagués man­tin­gut la legis­lació fran­quista, que no per­me­tia sepa­rar-se de la pare­lla mal­grat que la con­vivència fos un infern? Les nor­mes hi són perquè, per evo­lució democràtica, una majo­ria popu­lar final­ment les pugui can­viar. Res no és ina­mo­vi­ble, i Espa­nya tam­poc, perquè en el rere­fons hi ha un gravíssim pro­blema de cre­di­bi­li­tat democràtica d’herència fran­quista. Una cons­ti­tució on l’arti­cle 2 expressa que la indis­so­lu­ble uni­tat d’Espa­nya no és pas una norma per a la con­vivència, sinó una rèmora, un càstig, una dic­ta­dura que fa 40 anys que patim, i Cata­lu­nya ha dit prou. Ara més que mai ens cal uni­tat per con­ti­nuar aquest procés impa­ra­ble. ¿Defrau­da­rem el poble?