OPINIÓ
18 gener 2019 2.00 h

LA GALERIA

Silencis còmplices

ANNA PUIG
Tan greu és el que va pas­sar com els silen­cis de la llarga jor­nada. Ningú de l’Estat ni del PSC es va sen­tir inter­pel·lat

La poli­cia espa­nyola pas­sada de fre­nada, dete­nint de manera injus­ti­fi­cada i amb mane­res poc orto­do­xes, quasi de comando. Tot ple­gat, per fer saber als detin­guts que esta­ven inves­ti­gats per desor­dres públics per un fets ocor­re­guts fa més de tres mesos. Sense cap avís previ, sense cap con­vo­catòria perquè assis­tis­sin voluntària­ment a decla­rar. Com si fóssim peri­llo­sos delinqüents armats. Assal­tant-los per sor­presa de bon matí quan sor­tien de casa per anar a tre­ba­llar, quan esta­ven a punt d’entrar a la uni­ver­si­tat, quan cami­na­ven pel car­rer... Més propi d’un film policíac ame­ricà que no pas del que hau­ria de ser la tran­quil·la quo­ti­di­a­ni­tat.

Exces­si­va­ment greu, el que va pas­sar dime­cres a Girona. Tan greu com els silen­cis que es van viure durant una llarga jor­nada, en què les deten­ci­ons s’ana­ven suc­ceint una dar­rere l’altra. Silenci dels repre­sen­tants de l’admi­nis­tració de l’Estat a Girona i a Cata­lu­nya. Silenci del PSC. Silenci del Minis­teri de l’Inte­rior. Molts silen­cis. Dime­cres cap d’ells es va sen­tir inter­pel·lat a sor­tir a fer decla­ra­ci­ons sobre les deten­ci­ons. Ni en un sen­tit ni en l’altre. Silen­cis, en defi­ni­tiva, còmpli­ces amb la des­bo­cada poli­cia espa­nyola. I això és molt greu. I encara més tenint en compte que, 24 hores després, quan alguns deci­dei­xen tren­car el silenci –per cert, ningú de Girona ni de Cata­lu­nya– només ho fan per donar suport a l’actu­ació poli­cial. Cap crítica. En abso­lut. Només fal­ta­ria! I a Girona i a Cata­lu­nya es va seguir amb el silenci, còmplice amb el que es deia des de Madrid.

Tam­poc és cap sor­presa. Fa temps que han mar­cat la línia i la seguei­xen sense des­viar-se’n ni un mil·límetre. És l’opció que han triat i cadascú és lliure de deci­dir el seu camí –també els cata­lans, per cert–. Però després un no es pot fer l’ofès si no troba com­pli­ci­tats, ni aquí ni a Madrid. Les com­pli­ci­tats no poden exis­tir si s’uti­lit­zen els matei­xos sis­te­mes de repressió que els ante­ces­sors. Quan no dis­tin­gei­xes entre el ver­mell, el blau o el taronja. Quan ja no exis­teix esquerra, ni cen­tre, ni dreta. Que això farà que tor­nin els blaus? O els taron­ges? O fins i tot ho començarem a veure tot verd? Sin­ce­ra­ment, tal com estan actu­ant els ver­mells, als cata­lans ja no ens impor­ten gaire els colors. Bé, n’hi ha un al qual no renun­ci­a­rem mai. Al groc. D’aquest color sem­pre en serem còmpli­ces. I fidels.