OPINIÓ
XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT - 18 gener 2019 2.00 h

A LA TRES

Et quedaràs a casa?

XEVI XIRGO - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT
“La nova cam­pa­nya de l’ANC ens pro­posa no que­dar-nos qui­ets davant el judici de l’1-O

Aquesta és la pre­gunta que ens hau­rem de tor­nar a fer tots ple­gats una altra vegada. Quan arribi el judici de l’1-O, que el tenim a tocar, et que­daràs a casa? La pre­gunta (i la res­posta a la pre­gunta, és clar) la feia ahir la pre­si­denta de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, Eli­senda Paluzié. “Make a Move. Self-deter­mi­na­tion is a right, not a crime”, diu el lema de la cam­pa­nya que l’ANC va pre­sen­tar ahir. Mou-te!, Posa’t en marxa!, Fes alguna cosa!, ens venen a dir. Arriba, doncs, una nova onada de mobi­lit­za­ci­ons (pel tras­llat dels pre­sos, a les grans capi­tals euro­pees, a París, a Gine­bra, a Lon­dres, a Berlín, a Brus­sel·les, a Roma... però també a Euskadi i a Madrid), i una cam­pa­nya inter­na­ci­o­nal per fer saber el que està pas­sant a casa nos­tra. Tan­ques publi­citàries, vídeos i, és clar, mobi­lit­za­ci­ons. De menys a més inten­si­tat i esgla­o­na­des en el temps. No se la facin gaire, la pre­gunta. Perquè aquest cop les mobi­lit­za­ci­ons són dife­rents. No tenen res a veure amb les que vàrem fer anys enrere, quan ens donàvem la mà en fila de dalt a baix del país. Ni quan vàrem anar a votar l’1-O. Aque­lles eren unes cam­pa­nyes amb un som­riure, posi­ti­ves, en què nosal­tres dominàvem l’esce­nari. I ara, no ens enga­nyem, les mobi­lit­za­ci­ons han de ser, i són, a la con­tra. Per pro­tes­tar. Són mobi­lit­za­ci­ons per reac­ci­o­nar davant d’aquesta bar­ba­ri­tat que ens envolta. Per reac­ci­o­nar davant d’un judici polític, con­tra la vio­lació dels nos­tres drets, i per defen­sar, com diu el lema de l’ANC, que l’auto­de­ter­mi­nació és un dret, no pas un crim. I són, sobre­tot, ara més que mai, cam­pa­nyes per ser vis­tes a l’exte­rior, ja no pas per expli­car al món què és Cata­lu­nya (que és el que fèiem fins ara) sinó perquè vegin què és Espa­nya. I que enten­guin per què volem mar­xar. A Espa­nya ja no hi tenim res a fer –i judi­ci­al­ment és clar que tam­poc–, però no hauríem de renun­ciar a fer-nos enten­dre al món. I si qua­ranta-cinc mil cata­lans vàrem ser capaços d’anar a Brus­sel·les, què no hauríem de ser capaços de fer a Madrid o on ens diguin? S’ho ima­gi­nen? L’ANC –i espero que Òmnium i tot­hom– no ens ha fet saber encara el calen­dari. Però esti­guin atents.