GEOMETRIA VARIABLE

Joan Tapia

JOAN TAPIA

Periodista

O centreesquerra o noves eleccions

@joantapia00

L'única opció real de govern passa per un pacte obert entre Sánchez i Rivera


DIMECRES, 17 DE FEBRER DEL 2016 - 23:25 CET

La nit del 20-D, Mariano Rajoy va llegir malament el resultat. Se'n va anar al monument de Génova que li havien muntat (poca cosa a veure amb el modest balcó tradicional) i va botar, amb 'b', presumint d'haver guanyat. Error. Amb 123 diputats i sense majoria de centredreta possible (163 amb Ciutadans), aquella nit hauria d'haver dit que el PP era el primer partit, però després convidar el PSOE a un Govern paritari de gran coalició. No ho va fer i dies després, amb la pesada excusa de la unitat d'Espanya, va advocar per un pacte a tres amb Ciutadans i els socialistes. En realitat pretenia l'abstenció gairebé gratis del PSOE en la investidura.

Es diu que en els últims quatre anys Rajoy --que ha aprovat en economia-- no ha fet política. No és exacte. La seva política s'ha dirigit només al PP. Per això va perdre 63 diputats i es va equivocar la nit del 20-D. Va deixar passar la seva oportunitat i es va embolicar més al declinar la invitació del Rei. Seria un miracle que aconseguís reciclar-se.

Ara dispara Pedro Sánchez. La premsa conservadora creu que tot és teatre i que el pacte amb Podem ja està fet. Crec que s'equivoquen perquè la combinació de l'aritmètica i la política impedeixen aquest pacte. Serien 161 diputats (PSOE, Podem i IU) contra 163. Sumant-hi ERC podria sortir en segona votació, però a un cost descomunal. Mal inici de legislatura amb tota l'esquerra contra tota la dreta i un partit espanyol (el PSOE) aliat a una ERC que no és la de Carod-Rovira, al qual el Govern d'Espanya donava --i Carod ho acceptava-- passaport diplomàtic. Tempesta antinacionalista garantida. I una política econòmica que es voldria abstreure del marc europeu oblidant que el marge és molt estret. Excepte, és clar, que s'opti per sortir de l'euro (ni Tsipras ho ha fet) o limitar-se a vendre projectes com Varufakis.

Per moltes raons --som Europa i la quarta economia de l'euro-- no es donen les condicions perquè Espanya pugui pair un Govern en què un vicepresident amb el control de la policia li dicti en roda de premsa a un president calçasses les polítiques que dictaminin els intel·lectuals (o assimilats) que pensen que el país ha de girar l'esquena a la globalització.

Avui l'única opció real es troba, doncs, entre un Govern de centreesquerra, que intenti amb cura una política econòmica una mica més arriscada i treballi dos pactes transversals sobre la corrupció i la reforma constitucional (per tornar a integrar Catalunya sense desencadenar ires espanyolistes), o la repetició d'eleccions sense cap garantia que el 26 de juny el quadro polític fos gaire diferent.

I el Govern de centreesquerra no serà fàcil. Necessita un laboriós pacte d'investidura PSOE-Ciutadans (síntesi del liberalisme centrista i la socialdemocràcia, de l'Estat autonòmic i el federalisme) amb prou obertura per atraure també el PNB, IU, Compromís i els dos diputats canaris. 144 diputats que en la segona votació podrien treure la investidura davant els 123 del PP, o els 140 del PP més ERC i CDC.

Però no n'hi ha prou que Sánchez aconsegueixi aquest meritori i difícil consens. Es necessita també que Podem no uneixi els seus vots als contraris del PP. Que s'abstingui. I això no depèn només de Pedro Sánchez, sinó dels càlculs de Pablo Iglesias. Si creu més rendible fer fora el PP i dedicar-se després a atacar el PSOE, acusant-lo de complicitat amb Draghi i altres pecats greus, o si prefereix el risc d'unes noves eleccions.

Aquesta és l'alternativa. El centreesquerra requereix l'abstenció de Podem, tot i que també serviria la molt més improbable del PP. Sí, tot és molt complicat. És el que els espanyols han votat
.