Ambició calculada del poder


 17/02/2016 01:00 | Actualizado a 17/02/2016 02:45

El pes de les certeses en política és lleu. Està en joc el poder i Maquiavel es troba amb Gramsci als passadissos de les negociacions, dels governs i de les legítimes ambicions per ocupar les institucions. Tots els grans protagonistes guarden una o diverses bales polítiques a la recambra. Les estratè­gies es confonen amb les tàctiques i, al final, el que importa és el calendari, el temps oportú, fer el que toca en el moment adequat per assolir el poder.

Mentre el Partit Popular intenta rentar els draps bruts de la seva corrupció que ha rebentat els claveguerams de Madrid i ­València, les dimissions parcials o definitives es van succeint amb comptagotes. Els investigats es quantifiquen per desenes, però les dimissions es poden comptar amb els dits de les mans. Mariano Rajoy s’aferra al pas del temps pensant que el fracàs de ­Pedro Sánchez li pot donar una segona oportunitat.

El Partit Popular necessita un rentat que s’haurà d’ emportar molts dirigents que hauran d’admetre, en paraules d’ Esperanza Aguirre, la culpa in vigilando, en no haver controlat els danys que va perpetrar algú sota el seu comandament. Ja no és que plogui sobre mullat, va dir la lideressa, “és que plou sobre una inundació”. Rajoy pot esperar la seva oportunitat, però seria més responsable que prengués la iniciativa i donés pas a altres figures per liderar el partit conservador, que el 20 de desembre va aconseguir més vots que ningú però en va perdre més de tres mi­lions i mig en quatre anys. La regeneració passa per les persones i pels programes obrint les finestres perquè entri la llum del dia i la transparència.

Pablo Iglesias ens va tornar a oferir una intensa sessió de canvi a deshora. Va insistir a marcar les línies de l’acció del nou govern, amb ministeris més o menys empaquetats i sacrificant-se per ser vicepresident, després d’haver enviat el seu programa a desenes d’institucions.

La resposta dels socialistes va ser rotunda: “ Pablo, no saps on ets”. Ningú no havia percebut que Iglesias havia rebut l’encàrrec de formar govern per part del cap de l’ Estat. Però així ho semblava. Els socialistes van quedar perplexos, preocupats i decebuts, segons el seu portaveu, Antonio Hernando.

${imageCaption}(Óscar Astromujoff)

Iglesias deu pensar que la política és un plató de televisió en el qual es parla molt, sempre, i sense retre comptes a ningú. Esclar que la política té un fort component mediàtic, però les audiències no solen traduir-se automàticament en vots ni legitimitats. Les negociacions més fructíferes no es retransmeten en directe. Són fruit d’hores, dies i setmanes de negociacions, d’estira-i-arronses, de ruptures i reconciliacions, de cessions i petits èxits.

Quina és la qüestió que pot impedir un acord d’esquerres per formar un govern presidit per Pedro Sánchez amb Pablo Iglesias en la vicepresidència?: Catalunya. Podem creu “imprescindible” la celebració d’un referèndum sobre la possible independència de Catalunya. Els socialistes no volen creuar aquesta línia vermella i molt menys Albert Rivera de Ciutadans, que va néixer amb la identitat de preservar la unitat d’ Espanya.

Tan fàcil que hauria estat pactar un referèndum a partir del 2012 entre Rajoy i Mas per saber què pensaven els catalans sobre les seves relacions amb Espanya. Hauria pogut aconseguir totes les garan­ties legals i un debat obert en què totes les parts haguessin pogut intervenir per igual. Rajoy i Mas podien haver-se inspirat en el model escocès i no en una fórmula tan simple com la voluntat de l’independentisme contra els cops de Constitució del Govern Rajoy.

Mai no és tard. Però la retòrica de Pablo Iglesias amaga, segons el meu parer, un desig ocult de precipitar unes eleccions amb l’intent de superar el PSOE, tal com insi­nuen diverses enquestes. La dreta té un problema molt seriós de neteja de cares i de purgar la corrupció. L’esquerra està fragmentada per qües­tions d’idees però, bàsicament, per assolir l’hegemonia que passaria per laminar la socialdemocràcia i dipositar-la en un racó de la història per sempre més.

No és el moment de competir com si fóssim en ­campanya electoral sinó de negociar, ­dialogar amb tothom, també amb els nacionalistes, per poder afrontar les reformes constitucionals que requereixen una majoria qualificada al Congrés i, per tant, no és possible fer-ho sense el concurs del Partit Popular.

Aconseguir la investidura a començament de març és assequible. El que no és tan fàcil és un govern estable que en els propers quatre anys pugui respondre als reptes globals que ens vénen a través d’Europa i les reformes internes imprescindibles per assegurar la convivència de tots.

Els noms rai. El que importa és cosir els estrips que portem per tal de construir un espai en el qual ens sentim tots còmodes.