OPINIÓ
18 abril 2019 2.00 h

FULL DE RUTA

‘Statu quo’ o República

FERRAN ESPADA
La retòrica naci­o­na­lista referma l’‘statu quo’ de sem­pre. Però per a la República cal esta­blir una aliança ciu­ta­dana de defensa de drets –de tots els drets– que abraci tot el país. El foc encre­uat que rep ERC per inten­tar-ho és para­do­xal

Aquest cicle elec­to­ral és una gran opor­tu­ni­tat perquè l’inde­pen­den­tisme superi el que, al meu enten­dre, és el dar­rer gran entre­banc per asso­lir la República: la par­tició del país en dues rea­li­tats. El que s’ano­mena en ter­mes pujo­lis­tes el rerepaís, i el ter­ri­tori metro­po­lità. Se suposa que el pri­mer és la plaça forta inde­pen­den­tista i el segon, el fortí de l’uni­o­nisme. De facto, suposa el relleu al repar­ti­ment de país que ja va fer la soci­o­vergència. Una divisió que pre­serva la posició dels que sem­pre han manat a Cata­lu­nya a banda i banda, però que fa impos­si­ble avançar cap a la República. Pot­ser per això en aquesta cam­pa­nya del 28-A el par­tit que rep foc encre­uat és ERC. Pro­ba­ble­ment perquè, se’n sor­tirà o no, és l’única força que té pos­si­bi­li­tats d’irrom­pre i con­so­li­dar-se en els dos espais del país i tren­car esque­mes. I ai las!, les alar­mes s’ence­nen en l’statu quo dels dos mons. Lògic en l’uni­o­nisme, perquè un par­tit inde­pen­den­tista que uneixi els de Girona i Vic, i els del Baix Llo­bre­gat o els bar­ris de Tar­ra­gona –per posar exem­ples– pot fer impa­ra­ble la República. Més inex­pli­ca­ble és el ner­vi­o­sisme de l’inde­pen­den­tisme ano­me­nat post­con­ver­gent. Lle­vat que sigui pel temor d’alguns que, camí de la República, no per­din l’hege­mo­nia que man­te­nen fins i tot des d’abans de ser inde­pen­den­tis­tes. Però ara no és moment de pors, sinó de gua­nyar un país. La retòrica naci­o­na­lista referma l’statu quo de sem­pre. Ara bé, per a la República cal esta­blir una aliança ciu­ta­dana de defensa de drets –de tots els drets– que abraci tot el país. Per això els atacs que rep ERC per inten­tar-ho són para­do­xals. Sobta l’agres­si­vi­tat de JxCat mal­grat que els repu­bli­cans no han for­mu­lat ni un sol retret als socis de govern. El des­con­ten­ta­ment cons­tant en què sem­blen ins­tal·lats els post­con­ver­gents té tot el sen­tit con­tra l’Estat però costa d’enten­dre con­tra els com­panys de lluita. Espe­ci­al­ment quan es crida per­ma­nent­ment a la uni­tat. Legítim, però pot­ser amb més intenció de pre­ser­var l’hege­mo­nia pròpia dins l’inde­pen­den­tisme que d’impul­sar la necessària hege­mo­nia social de l’inde­pen­den­tisme al con­junt del país. Que és quel­com més que gua­nyar les elec­ci­ons al Par­la­ment. Per això el que cal és apar­car els retrets, arre­man­gar-se i tre­ba­llar arreu, rerepaís i metròpoli. Cadascú amb la seva idi­o­sincràsia. I amb un eix comú: una República per a un sol poble.