OPINIÓ
SOCIÒLEG - 18 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

Política a cop de piulada

JOSÉ RODRÍGUEZ - SOCIÒLEG

“Pot­ser ens poden sem­blar d’una altra galàxia les decla­ra­ci­ons d’alguns líders com les de Pablo Casado, Albert Rivera, Inés Arri­ma­das o les de Caye­tana Álva­rez de Toledo. Ens poden sem­blar fora de lloc: “TV3 insulta els no inde­pen­den­tis­tes”, “L’escola cata­lana educa en l’odi”, i mol­tes altres decla­ra­ci­ons que poden fer sen­tir que qui parla són per­so­nes total­ment ali­e­na­des de la rea­li­tat. En aquest sen­tit, algu­nes decla­ra­ci­ons d’alguns dels líders inde­pen­den­tis­tes també poden sem­blar igual­ment alienígenes per a qui no s’iden­ti­fi­qui amb la causa de la inde­pendència.

Lamen­ta­ble­ment la política ha començat a patir l’“efecte Twit­ter”. Els estra­tegs polítics i els dis­se­nya­dors de cam­pa­nya opten per mis­sat­ges curts, con­tun­dents i des­ti­nats a cau­sar un gran impacte i noto­ri­e­tat, i per tant són mis­sat­ges a vega­des molt pas­sats de vol­tes. També en l’actual selecció de can­di­dats s’ha anat a bus­car líders que poden fer aquest tipus de mis­sat­ges amb tota natu­ra­li­tat. Nor­mal­ment perquè són capses bas­tant bui­des i per a ells la mati­sació és un fac­tor sobrer.

Pot sem­blar una bona estratègia a curt ter­mini: s’acon­se­gueix un tall de la frase con­tun­dent a la tele­visió, el tall de vídeo a les xar­xes es torna viral, a Twit­ter es fa esment del comen­tari del polític. Però a vega­des con­fo­nem noto­ri­e­tat amb repu­tació, i ser molt vist i lle­git amb gene­rar un efecte posi­tiu. La màxima “que par­lin de tu encara que sigui mala­ment” es porta a un extrem en què la política comença a ser poc més que gro­lle­ria o pura esce­ni­fi­cació. Aquests mis­sat­ges poden donar moral a les per­so­nes que for­men el nucli de cada pro­jecte polític, però allu­nyen els votants més mode­rats. No només això; degra­den la política a un inter­canvi de mis­sat­ges con­tun­dents, des­pro­por­ci­o­nats i en el fons gai­rebé tan buits com les per­so­nes que els pro­nun­cien. No vull sem­blar un “apo­calíptic” de les tec­no­lo­gies, com deia Umberto Eco; soc un usu­ari inten­siu de Twit­ter i hi vaig entrar l’any que el van crear. Crec que les xar­xes poden ser una bona eina per divul­gar mis­sat­ges polítics i uti­lit­zar el seu valor afe­git per superar les limi­ta­ci­ons de la comu­ni­cació uni­di­rec­ci­o­nal dels mit­jans de comu­ni­cació.

la tendència a cer­car can­di­dats i cons­truir mis­sat­ges polítics a cop de piu­lada genera pro­ble­mes. Degrada la política, la trans­forma encara més en un bas­sal de fang on la mati­sació o el debat es trans­forma en impos­si­ble. Com pots cons­truir un debat amb algú que men­teix fla­grant­ment res­pecte a l’escola a Cata­lu­nya o tit­lla els que no pen­sen com ell d’ene­mics de la democràcia o col­pis­tes?

Al final els crits a les xar­xes dels per­so­nat­ges més estrambòtics s’han trans­for­mat en els lemes de cam­pa­nya i les decla­ra­ci­ons a premsa. Avui par­lar de comu­nis­tes, col­pis­tes i bata­su­nos és l’equi­va­lent en política al “caca, cul, pipí” dels nens petits.