POLÍTICA
18 maig 2017 2.00 h

LA CRÒNICA

Sortiu i gaudiu (del procés)

ÒSCAR PALAU
El cruyffista Homs veu el procés en un terreny favorable, i Casasnovas hi apunta llums i ombres

Diu una llegenda barcelonista que aquests dies no parem de rememorar que el malaguanyat Johan Cruyff va donar un consell definitiu al vestidor just abans de la final de Wembley que duria a guanyar la primera Copa d'Europa de futbol de la història del club. “Sortiu i gaudiu”, va etzibar a uns jugadors lògicament tensos com si s'hi juguessin la vida. Van sortir, i no és clar que gaudissin, però van guanyar, que és el que pretenia Cruyff, i tot el barcelonisme. I després sí que en van gaudir... D'això, aquesta setmana en fa 25 anys, i com que a vegades a algú li pot semblar que el que està passant a Catalunya va curt de metàfores, era inevitable que tard o d'hora caigués el símil amb un procés que enfila, ara sí, el túnel de vestidors cap al camp on es jugarà el tot o res.

Ben mirat, el paral·lelisme és ràpid i senzill de captar, i ahir va caure durant el particular diàleg d'ex, com tots dos van recordar –l'exconseller i exdiputat al Congrés Francesc Homs i l'exconseller del Banc d'Espanya Guillem López Casasnovas–, en què l'advocat no es va estar de reivindicar la “mentalitat cruyffista”, ara que el conflicte s'ha situat “en un terreny de joc favorable”, el democràtic. I quina és la seva tàctica per guanyar? Fer les coses senzilles, que no hi hagi autogols, tenir la pilota i no perdre's en complexes jugades de pissarra, resumia. “Recomano a la gent que s'ho passi bé, perquè si no en el futur ens preguntarem per què no vam gaudir mentre es feia”, insistia més tard Homs, entroncant amb el concepte d'una 'revolució dels somriures' que sembla que va de baixa per allò que s'acosta l'hora de la veritat, i ara ja poca broma.

És clar que l'inhabilitat arran del 9-N ho deixava anar també amb aquell punt de relaxació de qui ja ha travessat per sota l'ull de la tempesta –i prou que s'ha mullat–, i que com va deixar clar ahir ja ha donat el relleu perquè altres facin el mateix ara per anar fent camí. El mateix punt de serenor segurament pel qual no veu tan sobrehumà que el govern compleixi la promesa d'organitzar el referèndum, i menys amb l'experiència del que van fer ells. “Altra cosa seria voler anar a la lluna i posar coets per tots els catalans, però posar urnes?”, es preguntava davant la consellera de Governació, Meritxell Borràs (a qui secundaven els companys d'executiu Neus Munté, Santi Vila i Josep Rull, a més del secretari d'Hisenda, Lluís Salvadó, el president de JxSí, Jordi Turull, o el portaveu de Súmate Antonio Baños), rebuda amb aplaudiments després que la fiscalia l'hagi acusat de tres delictes per voler-ne comprar. I encara el mateix punt de distanciament que feia dir a Homs que, des de l'òptica de la unitat, s'està “en un punt dolç”, just el dia que ERC i el PDeCAT evidenciaven les diferències al Parlament sobre si el Consorci del Palau s'ha de presentar com a acusació particular per les presumptes comissions irregulars a CDC.

Casasnovas també és ex –si bé puntualitzava que en una posició “molt més còmoda”–, però manté un paper destacat com a representant balear a la comissió d'experts multilateral que estudia el nou finançament autonòmic. Potser per això, o perquè com a bon economista s'ho mira tot de manera més analítica, el to va ser més mesurat, i es mostrava condescendent en veure com a positiu que els bancs catalans no s'hagin pronunciat explícitament contra el procés, tot i la petició de Rajoy (només la patronal ho va fer poc abans del 27-S). Per raons similars no li va agradar que li preguntessin pel pacte entre PNB i PP que dona més diners al concert basc... No li va agradar, però no es va tallar per contestar que deixa una “factura cara” a la resta de comunitats, i retreure a la fornada d'economistes que es troba a s'Agaró (unionistes sobretot, com Ángel de la Fuente, que van elaborar les imaginatives balances fiscals alternatives per encàrrec del govern espanyol) que se l'han hagut de “menjar amb patates”. De fet, Déu n'hi do com les va etzibar, el professor, perquè després n'hi va haver també per a les “classes polítiques i econòmiques” de l'Estat, que coneix bé, i que han configurat una opinió sobre Catalunya “molt allunyada de la realitat”, exclusivament a través de la premsa de Madrid. I, és clar, estan del tot “fora de joc”. El problema, això sí, és que hi ha gent al país potencialment favorable al procés que repeteix alguns “mantres” que estén l'unionisme. “I el pitjor que es pot fer és erosionar una de les contraparts donant per bons escenaris de por”, deia.

Volent mantenir un cert equilibri, en tot cas, Casasnovas es mostrava optimista perquè, per molt que l'Estat vagi fent seure polítics a la banqueta dels acusats, no aturarà res perquè “hi ha lleva de reemplaç”, però alhora admetia que, si bé probablement hi estem “exposats”, tem que un referèndum unilateral no rebi prou reconeixement internacional. És clar que aquí va topar amb Homs, convençut que si “milions de persones” van a votar serà reconegut. No va ser l'únic desacord entre els ponents. L'exconseller, que havia dit al principi que Espanya “és la Perestroika d'Europa”–un sistema polític i judicial decadent i aguantat amb pinces, tot i que “la societat va a un altre ritme”, aclaria–, defensava cap al final que “li anirà més bé sense Catalunya” perquè “s'haurà de reinventar”. “És l'únic que conec que diu això”, reblava l'economista, dient que el que guanyi l'un ho perdrà l'altre, a curt termini...

L'important és que pel que fa a l'eventual nou estat la conclusió va ser coincident. I coets a la lluna no n'hi enviarà, però l'endemà de la independència Catalunya continuarà generant recursos per fer funcionar el país i pagar les pensions, i els avions volaran. Amb els Mossos controlant els passaports al Prat, és clar.