Sobiranista gallec, murcià, extremeny, andalús, basc o aragonès, tant se val, però em faria sobiranista de qualsevol lloc amb l'única esperança de perdre de vista i no dependre dels governs de l'Estat espanyol. Tinc tantes ganes de deixar de sentir els Guerras, Monagos, Werts, Zaplanas, Feijós, Solanas, Ritas, Montoros, Orejas, Felipes i etcètera, que signaria per esdevenir sobirà a qualsevol autonomia. Òndia tu, afarta tant suportar aquesta penya que fa ganes de fugir. Amic, tu creus que és factible aciençar Espanya que els pobles tenen dret a ser i a decidir el seu camí? No. Amb el conegut tarannà negociador català ho hem intentat tot i més. És decebedor, però com aquells ninots que quan se'ls prem el melic reprodueixen invariablement una mateixa frase, a l'època de l'expresident Aznar quan es parlava d'una possible reforma de la Constitució repetien invariablement: “Qualsevol reforma constitucional és el major error imaginable.” N'hi ha per anys de sentir la mateixa lletania: “És el major error imaginable”, ora pro nobis. “És el major error imaginable”, ora pro nobis. “És el major error imaginable”, ora pro nobis... Doncs aquest rosari encara no l'han passat. Miro el futur a curt termini i ho veig ben magre; a la Meridiana el pròxim 11de Setembre, el 27-S, les generals... No ho sé, em fa mandra... Tot continua igual, tan igual... Amic, estic defallint, oi?
Deixa'm demanar un cafè, vull fer-te una confidència. Mira, fins i tot m'apuntaria a una confederació amb Espanya. Tercera via, federalisme, dius? Mira, somies truites. Li tallaren les ales, al president Maragall, i ara el federalisme és un intent d'entabanada: el camí seria tan llarg i cançoner que ni tu, ni jo, néts o besnéts ho veurien. En canvi per fer una Catalunya independent no cal convèncer mig món, tan sols amb mig Catalunya n'hi ha prou. L'Iñigo Errejón argumenta que l'augment del sobiranisme a Catalunya és degut que veiem més fàcil fer un nou país que la reforma d'Espanya. Coi amb l'Iñigo, ràpidament ho ha entès. L'Alex Salmond diu que una Catalunya independent tan sols depèn dels catalans. D'acord, però saps on veig el problema? Doncs que això de la independència no ens ho acabem de creure i, fins i tot, ens fa una mica de por; per no parlar d'indecisió, matisos, escissions, grisos, que de tot això anem sobrats. Torno a mirar cap a la Meridiana i... em torna a fer mandra...; com arribar-hi, metro?, bus?, uf... hi veig tots els problemes... Tens raó, estic cansat...
En Churchill deia que la democràcia és “el menys dolent dels sistemes polítics”. Però la línia que separa “el menys dolent dels sistemes” d'un mal sistema és tan prima que és fàcil caure a la banda del mal sistema. La democràcia (del grec “govern del poble”) no ha pas derivat cap al “govern pel poble”, ho ha fet cap a un “governem el poble –segons les nostres conveniències, diuen els governants–”. I quines són les seves conveniències, les del poble? No, són les del totpoderós establishment o nucli de poder espanyol. Estudis sociològics deixen clar que els països amb més nivell de democràcia gaudeixen d'un PIB i una renda per càpita superior; més desenvolupament humà i menys pobresa: visca la democràcia, doncs! Aleshores, què passa a Espanya que cada dia s'allunya del millor sistema? Doncs que els totalitarismes, la dictadura franquista aquí, va atorgar tanta impunitat als seus que ara no s'adonen que durant el trànsit cap a la democràcia, llavors tutelada i convinguda, a cada passa perden un xic d'impunitat i poder, i la confiança els ha traït. Quan les coses es torcen i vénen mal dades és quan suren els abusos, enveges, odis, i les revenges ragen pel broc gros; s'aixequen les catifes i es trenquen els silencis pactats...
Et sona l'‘España va bien'? Diuen que hem tornat. Com ho veus? Al meu parer Espanya està arruïnada per tres raons: 1. La liberalització del sòl del 1998 i la reforma laboral que l'expresident Aznar dugué a terme. 2. La crisi econòmica mundial del 2008. I 3. La corrupció de bona part de l'oligarquia financera i política franquista que ha continuat al poder i dels nouvinguts a la festa. És irònic, però de les actituds i predisposició d'aquesta oligarquia depenia l'èxit del trànsit cap a una neta democràcia; no han estat a l'altura del seu “amor a la Pàtria” i l'han traïda indecentment: no són solament els centenars de milers de milions que ha estafat, és el que no s'ha pogut fer amb aquests diners; no és solament que “qualsevol reforma constitucional sigui el major error imaginable”, és que han fossilitzat la política; les formes són ofensives i les reformes, retrògrades. I tot continua igual, tan igual...
