Després de Convergència i Unió La Vanguardia en català | 18/06/2015 - 00:00h Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va anunciar ahir la sortida dels seus tres consellers del Govern de la Generalitat, després de decidir que no se sotmetria al que va considerar un ultimàtum de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) perquè se sumés al full de ruta sobiranista. Fonts d'Unió van assegurar que això no suposa la ruptura de la federació nacionalista Convergència i Unió (CiU), ni al Parlament ni al Congrés. Però tot indica que CiU agonitza. Lluny queda l'etapa 1980-2003, quan va dirigir la Generalitat, contribuint a l'estabilitat a Catalunya i a la governabilitat d'Espanya. Des del 2010 fins a l'actualitat, ja sota el lideratge d'Artur Mas, el pas de la federació pel Govern ha donat fruits diferents. La ruptura de CiU no és una bona notícia, perquè aguditza els vaivens que pateix la política catalana en els últims temps. I no ho és perquè divideix i priva de referent el grup central de la societat catalana, fidel suport de CiU durant molts anys, ara sovint desconcertat i forçat a reposicionar-se. Els grans països europeus van ressorgir després de la Segona Guerra Mundial amb sistemes polítics de fort component bipartidista. Tres decennis després, Espanya va abraçar també aquest règim i va practicar l'alternança entre conservadors i socialistes. Però les recents turbulències globals han alterat aquest ordre. A causa de la crisi econòmica i per la creixent desigualtat, s'ha superposat a Espanya, sobre l'esmentat eix esquerra-dreta, l'eix que enfronta els defensors de l'ordre institucional (i els reformistes confiats en la possibilitat d'higienitzar-lo) amb els que desitgen subvertir-lo, de vegades des dels extrems de l'arc polític. I a Catalunya actua sobre els dos eixos, a més, l'eix nacional, que s'ha revelat decisiu pel que fa al redisseny del mapa polític. La causa nacional va tenir antigament intensitats diverses, que sabien conviure sota un mateix sostre. Però a partir de les peticions catalanes de més autogovern i un tracte fiscal millor, i després de l'Onze de Setembre del 2012, aquesta convivència s'ha enrarit, a l'hora que s'alimentava un corrent que aspira a aglutinar tots els catalans amb el rumb cap a la independència. Tot i això, aquest somni d'unitat està donant pas al malson de la desunió. I, de passada, a la implosió dels partits que abans admetien la pluralitat i els matisos. El nombre d'accidents és elevat, i anuncia el canvi del tauler polític. El PSC, dividit pel factor nacional, entre d'altres, ha encadenat comicis amb resultats a la baixa, apartat de la centralitat. UDC va fer diumenge un referèndum que l'ha partit per la meitat. I els socis de CiU negocien ara, entre retrets, el divorci i el repartiment dels béns comuns. Artur Mas espera que tota aquesta trencadissa política li permeti, almenys, reemplaçar la marca CiU per l'anomenada llista del president, i anar a les eleccions del 27-S amb la possibilitat de convertir-les en un plebiscit favorable als seus interessos, similars als d'ERC. També hi ha qui opina que estem assistint a la voladura d'un sistema de partits, amb la finalitat de reorganitzar-lo després com a instrument d'emancipació nacional. Aquest és un viatge arriscat, de final incert. Estem presenciant, per diferents motius, el debilitament de partits abans centrals; la remodelació del Govern; noves dificultats per pactar la governabilitat d'institucions, i una tensió a l'alça. Catalunya es mou en aquest terreny tot esperant un 27-S que ha d'aportar llum sobre la correlació de forces reals. |
|
|