Tot s'acaba, fins i tot els mals matrimonis, que acostumen a ser els que duren més. Potser és que de tant barallar-se no s'avorreixen. Sigui com sigui, el cert és que hi ha matrimonis que s'aguanten precisament perquè no s'estimen gaire, atès que on no hi ha amor hi ha necessitat. I aquesta necessitat ha estat la corda que ha lligat el matrimoni CDC-UDC durant anys, malgrat l'evident desconfiança -i sovint malvolença- each other. Però l'enorme terratrèmol del procés català, capaç d'engolir partits i sigles amb gran voracitat, ha devorat també el vell matrimoni, i ho ha fet perquè les necessitats ja no són compartides.

Aquest era un matrimoni perfecte pels als temps indefinits del pujolisme, quan la puta i la Ramoneta convivien alegrement. Però ara que tothom s'ha de situar en el mapa, i que les indefinicions són justament una manera molt definitòria de definir-se, era impossible que el tàndem aguantés més. És cert que no era imaginable que fos Unió qui es disparés un tret al peu amb una pregunta ridícula que ha deixat el rei despullat i que ho ha accelerat tot. Però fins i tot si la pregunta -i el seu enverinat resultat- no haguessin existit, aquest era un matrimoni trencat sense remei. I ara que arriba el divorci, res no sembla ni greu ni transcendent. Ha passat allò que havia de passar, perquè dos poden dormir en un mateix llit però no aguanten gaire si es fan el llit l'un a l'altre.

I ara què? Ara el que toca, atès el moment únic que estem vivint i que, sobretot, volem viure, és remar junts els que volem arribar al mateix port. Catalunya avança sòlidament cap a un procés de sobirania que només es pot aturar per la voluntat dels ciutadans. I en aquest procés, la frontera serà rotunda entre els que volen un Estat propi i els que volen l'autonomia espanyola. Per això mateix, cal saber qui fa costat a qui, sense subterfugis ni ambigüitats i, sobretot, sense ganivets a l'esquena. Potser és ingrat per als que volen situar-se en el gris, però a l'hora de la veritat tothom haurà d'estar en una banda o altra de la frontera. I el trencament amb Unió, si més no l'oficialista, ajuda a aclarir el territori, solidifica les complicitats entre sobiranistes i escombra recels. No ens enganyem: per a una part del sobiranisme, Unió era un llast. Ara el llast ha caigut, i les restes dels democris­tians es repartiran entre el sí i el no, cosa que resulta necessària en aquests temps de claredat i compromís.

Queden moltes incògnites a l'aire, amb Duran i Lleida al centre de totes les especulacions. Què farà? A què dedicarà el temps lliure?

Però fins i tot això, essent important, és menor, perquè el procés és tan grandiós que no s'atura en el futur d'un o altre polític. És molt més important que el llegat democristià se sumi al procés, cosa que ara està garantida. Tot va fent via, doncs, i, de moment, ho fa en la bona via.