OPINIÓ
PERIODISTA - 18 juny 2016 2.00 h

TRIBUNA

Cal el vot sobiranista el 26-J?

MIQUEL SELLARÈS - PERIODISTA
“Respecto els que creguin que s'estarà millor
a la platja o a la muntanya i que els espanyols ja s'ho faran, però jo tinc molta paciència
i aniré a votar

Entre els més de dos milions de votants sobiranistes convençuts hi ha cansament, perplexitat i certtantsemfotisme del que pugui passar el 26-J. La victòria de l'establishmentdels aparells de l'Estat i l'Íbex 35 (el PP i Ciudadanos) donaria continuïtat a la batalla sense matisos per avançar en el procés. En canvi, la victòria dels progressistes d'Unidos Podemos tindria efectes balsàmics: unes gotes de bromur sobre el sobiranisme i caure de nou en la trampa de la Transició democràtica i el retorn del president Tarradellas. Una dècada més per intentar l'impossible d'una reforma constitucional, la possibilitat d'un referèndum i el canvi a una Espanya plurinacional, plurilingüística i pluricultural. Per a aquells que vam viure la Transició democràtica i que ens vam il·lusionar, tornar a caure en el mateix parany ens és extremadament decebedor i desmotivador.

El poble de Catalunya sols reacciona històricament quan té al davant un enemic clar, i l'Espanya que ens presenten i ens presentaran el PP i Ciudadanos és aquella amb la qual estem acostumats a lluitar, la que ens motiva i fa que la política espanyola de l'Estat produeixi noves generacions d'independentistes.

Em preocupa, perquè crec que actuen en gran part amb bona fe, la gent d'En Comú Podem. Domènech, Colau i d'altres són molt joves i possiblement no se'ls pot demanar que estiguin escaldats amb Espanya, no pas amb els espanyols, sinó amb els seus aparells de l'Estat i els poderosos. Caldria que obrissin els ulls aviat i no traïssin –potser sense voler-ho– la voluntat de generacions de catalans que lluiten per aconseguir un estat. Esperar, esperar que se n'adonin i es desenganyin, pot ser llarg i cansat.

Però el 26-J, cal anar a votar? Francament, jo respecto els que creguin que s'estarà millor a la platja o a la muntanya i que els espanyols ja s'ho faran, però jo tinc molta paciència i aniré a votar. Crec que aquesta vegada toca donar suport als republicans d'ERC, ja que no han defallit mai i des de Colom, passant per tots els seus successors i ara amb Junqueras han estat la punta de llança de l'independentisme i del procés. Això els fa mereixedors del nostre vot i, per què no dir-ho?, també m'agrada veure com Joan Tardà els canta les quaranta.

També necessitem que els convergents no s'enfonsin. Hi ha molt bona gent i dirigents amb molt de futur, i sense ells no hi haurà independència. Però em dol que no aprenguessin la lliçó de la primera volta d'aquestes eleccions. No es pot anar a Madrid amb un cap de llista com Quico Homs, caduc i cremat. Tot el partit ho sap. Ha estat el culpable de l'enfrontament constant amb ERC i la CUP, la prepotència envers l'ANC, el menyspreu cap al pujolisme del qual ell havia format part i en coneixia els detalls i, a sobre, crema l'expresident Artur Mas col·locant-lo en una llista condemnada al fracàs. Necessitem que després del 26-J Convergència es renovi en profunditat i enviï a casa seva a treballar aquells que no ho han fet mai i han fet de bruixots.

Una de les coses que més han desanimat el sobiranisme ha estat la incapacitat dels governs de la Generalitat de crear estructures d'estat. Se n'ha parlat molt, s'han fet papers i documents, i moltes hores de reunions, però el govern no ha pogut explicar mai per què tanta incapacitat a l'hora de començar a construir. Jo crec que no s'han trobat les persones adequades i, més que estructures d'estat, millor que s'haguessin anomenat “estructures de resistència”. Menys escriure, menys parlar i més fer. Hi ha hagut massaxitxarel·los –tothom m'entén– al costat de persones esforçades, preparades, però sense capacitat de decisió. Ens ha faltat sentit d'estat i un estat major que el dirigeixi.

També hi ha un actor molt important que cal que reprengui el protagonisme que va tenir en els primers anys del procés: l'Assemblea Nacional Catalana, que necessita articular de nou el full de ruta, aplegar tots els homes i dones que van fer possible aquesta organització i tornar-los a motivar perquè s'estenguin com una taca d'oli per tots els pobles i viles del país explicant la necessària represa.

I finalment és molt necessari retornar al rearmament de la societat civil, revitalitzar centenars d'institucions i associacions, el teixit social del sobiranisme, que han deixat d'actuar o s'han esmorteït. Cal donar-los una consigna: encara no hem arribat al final del camí. Cal crear un imaginari col·lectiu fort que ens permeti suportar la gran ofensiva de l'Estat i l'unionisme per aigualir-nos, desmobilitzar-nos i, sobretot, per assimilar-nos.

L'Onze de Setembre comença tot de nou. No deixem de participar-hi.