Gabriel-Francesc

 18/06/2016 01:37

Hauria de ser la parella més ben avinguda de l’espectre electoral, no endebades han iniciat junts el camí de la independència. Aitals agosarats navegants, capaços d’embarcar-se cap a una aventura tan atzarosa, haurien de mostrar una altíssima complicitat i una capacitat d’unir esforços fora de tot dubte. Però aquesta parella d’amics i residents al vaixell d’Ítaca no n’està gens d’aparellada. I d’aquesta incapacitat de ballar junts el ball se’n derivarà, amb molta proba­bilitat, el mal resultat pel sobiranisme que ja va tastar a les darreres elec­cions.

D’on deriven els problemes silents, més o menys desmentits, i tanmateix ben presents, que dificulten la necessària unitat independentista? Moltes en són les causes, i algunes tenen a veure amb la història de Catalunya, on cada cap fa un barret, un partit i fins i tot un país propi. Altrament, el divide et impera perpetrat pels estats és un clàssic en la vida de les nacions que han perdut la seva sobirania per un conflicte bèl·lic, i Catalunya n’és un bon exemple.

Però els motius actuals són menys èpics i tenen a veure amb la masia catalana i la disputa per les claus. És a dir, més enllà de l’horitzó marcat, el que batega és una batalla per l’hegemonia de l’espai nacionalista entre una Convergència en plena redefinició i una Esquerra que veu l’oportunitat freudiana de matar el pare. És obvi que, a més, hi ha diferències ideològiques (tot i que la majoria són de traç molt prim), però aquesta no és la raó dels tres grans errors comesos des de la coalició: el trencament de la unitat electoral en ple desenvolupament del full de ruta, fet que inevitablement desanima la ciutadania còmplice amb el procés; la manca d’unitat d’acció ­real davant les envestides de la CUP, i aquest és un capítol perpetrat en les bambolines, però que ha afeblit considerablement la capacitat de reacció del Govern; i el xiuxiueig permanent a les orelles periodístiques de les enraonies d’uns contra els altres i viceversa. Per dir-ho clar, els dos partits que ­diuen que han superat el marc autonòmic han demostrat, amb les seves picabaralles domèstiques, que encara estan plenament inserits en la mentalitat autonòmica.

Ras i curt, són una parella que va junta, però no tant, i que quan ho fa es mira de reüll i, si pot, es fa la traveta. Com passa amb el PSOE i Podem, també en aquest cas hi ha un problema de pesca electoral al mateix bassal, per bé que entre Gabriel Rufián i Francesc Homs no hi ha la virulència ni les males maneres que hi ha entre Iglesias i Sánchez.

Però sí que es perpetra la mateixa paradoxa: tant CDC com ERC necessiten que l’altre sigui fort per tal de culminar el procés i, alhora, ambdós volen quedar-se el pastís de l’altre. Difícil equació que s’hauria resolt amb un Junts pel Sí a les generals, però ja se sap que Catalunya sempre tendeix a complicar-se la vida, quan ja la té molt complicada.