Els 65.388 vots del revolt

“Dono fe que els votants d’Unió existeixen i no són fantasmes; només cal veure com altres els intenten seduir”

 18/06/2016 01:22

Els 65.388 vots d’Unió no són una llegenda urbana, encara que algú, amb malèvoles intencions, afirmi que són com la noia del revolt o l’autoestopista fantasma, espectres d’un mite paranormal creat per espantar-nos i prevenir-nos. Per sort, no hi ha constància que ningú hagi ensopegat amb 65.388 vots abandonats collita del 20-D fent autoestop en un revolt de carretera. En canvi, sí que és veritat que gairebé tots els partits veuen en aquesta bossa de vots –així els anomenen– l’oportunitat d’aconseguir més diputats. La bossa de vots és una metàfora, no vol dir que hi hagi una bossa d’aquestes que, a les pel·lícules, s’obliden al maleter d’un cotxe robat i resulta que conté milions de dòlars o quilos de cocaïna anhelats per diverses màfies rivals.


Els vots d’Unió no són uns vots qualssevol. A les últimes eleccions els qui van apostar pel cantó democratacristià de la vida estaven en ple procés de deteriorament del partit. Va ser un procés dolorós que va desembocar en una escissió liderada per Antoni Castellà, home de poders capil·lars samsònics, i per la jubilació anticipada de Josep Antoni Duran Lleida, mite plenipotenciari conegut pels seus detractors com l’Abominable Home de l’Hotel Palace. Malgrat totes les dificultats, el partit va aconseguir mobilitzar una quantitat de vots que, a Catalunya, es podria mesurar amb l’instrument popular conegut com a Camp Nou. Dos terços d’entrada d’un Camp Nou de democratacristians perduts per la causa parlamentària és un luxe massa temptador per no voler-lo expropiar. Però no tothom s’hi pot acostar amb les mateixes garanties. Francesc Homs, per exemple, corifeu de Convergència, té el cor dividit. D’una banda, deixa caure que les portes convergents són obertes, però, de l’altra, ho fa en el to de qui està disposat a reconciliar-se amb els parents però no a tolerar-los gaires exigències. Homs està ben situat per conèixer la fluctuació del valor dels vots perquè, segons el seu pronòstic, Convergència traurà deu diputats i, en els hipotètics pactes de govern, es farà valer (sic) “a preu d’or”.

Les separacions deixen cicatrius però no sempre acaben amb l’atracció mútua. De fet, hi ha un percentatge notable de separats que de tant en tant es tanquen en un habitació d’hotel per rememorar velles convergències i unions i prescindir de la resta de la relació, que és la que erosiona. A C’s també parlen dels votants d’Unió amb una moderada cantarella de seducció. Si fossin el famós conductor de la llegenda urbana, segur que s’aturarien a recollir-los. Però, compte: la fantasmagòrica noia del revolt fa mala cara, està pàl·lida, va descalça i té marques de brutícia. Apareix entre la boira i, un cop dins del cotxe, explica que va morir al mateix revolt on l’han recollit, insisteix a recomanar prudència al conductor i, de cop i volta, desapareix.

¿On aniran a parar els 65.388 vots d’Unió? Sense una llista pròpia és com si haguessin de viure un procés de reencarnació. Si has estat d’Unió en la teva primera vida, ¿en qui pots aspirar a reencarnar-te? Per escriure aquest article, m’he documentat parlant amb algunes persones que fa sis mesos van viure l’experiència de morir electoralment després d’una vida plenament democratacristiana. I quan els he preguntat què votaran el 26-J, m’han respost: “Unió”. Ho han dit amb tanta convicció que no he tingut el valor d’informar-los que Unió no es presenta. Però, uns minuts més tard, m’he adonat que potser no són ells els que van errats, sinó jo. I que, en una realitat paral·lela, potser hi ha una Unió que continua activa, qui sap si liderada per Ramon Espadaler, conegut per la seva pro­digiosa facilitat de paraula (només comparable a la del conseller Jordi Jané), que, des d’una dimensió aparentment extraparlamentària, no es cansa de repetir que Unió continua sent (sic) “incòmoda i necessària”. I dono fe que aquests votants existeixen i no són fantasmes. Només cal veure de quina manera els altres partits els intenten seduir. Conclusió: més enllà de les aparences, els vots d’Unió del 20-D ens ensenyen que tots els vots són volàtils, fugaços i provisionals.