Terra gastada

18/06/2017 01:08

El president Puigdemont va ini­ciar així la presentació del re­ferèndum d’autodeterminació. “Aquest mes de juny, concretament el dia 27, farà exactament 7 anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per arribar a aprovar-lo, vam seguir un llarg itinerari. I va haver diàleg amb l’Estat? Sí i molt. Hi va haver pacte amb quasi totes les institucions constitucionals? Sí, des del Parlament fins al Congrés i al Senat. I tot amb una amplíssima ma­joria. I va haver també un referèndum acordat. Va servir per trobar solucions? No, al contrari. Una única institució constitucional, fortament polititzada, amb membres caducats i compromesos amb el partit polític que avui governa l’Estat, va ser suficient per acabar amb el diàleg, el pacte i l’acord”. Aquesta descripció del procés d’aprovació i impugnació de l’Estatut hauria de ser acceptada amb escasses variacions.

El 27 de juny del 2010, amb les seves ­raons, el TC va passar pel damunt de la voluntat democràtica expressada pels catalans, però no només això. També va ser empès a curtcircuitar la mecànica de reforma estatutària legalment establerta. Als magistrats els va tocar escriure un punt d’inflexió real de la història política de l’Espanya contemporània. La classe política, irresponsable, va dissenyar l’esperpent, es va espolsar la seva responsabilitat delegant-la als juristes. Seguim aquí. Tant temps després obviar la transcendència de la sentència, de fet, encara obtura la descodificació de la situació empantanegada on som avui.

La conseqüència més tòxica de la sentència va ser que una terra es va fer eixorca. El terreny on durant dècades s’havia produït una negociació difícil però fèrtil –l’espai de convergència del consens catalanista i el consens transicional– havia esdevingut un desert polític. La sal esterilitzadora fou una determinada lectura fossilitzant de la Constitució.

(Gallardo)

El catalanisme se’n podia sentir exclòs: el darrer projecte de regeneració hispànica que havia proposat –l’Estatut– va ser castrat sense que ningú semblés sofrir cap mena de dolor fora de Catalunya. Els populars liderats per Mariano Rajoy, en lloc de plantejar una alternativa territorial davant de la situació anòmala que havien provocat, van donar el model per tancat: van veure com triomfava una lectura de la Carta Magna que bloquejava qualsevol avenç cap a una Espanya plural. Una idea en la qual, a fons i fins al final, només semblava haver-hi cregut Pasqual Maragall. Perquè aquella victòria dels populars al TC, no pas en seu parlamentària, tampoc va ser viscuda pel socialisme espanyol com una derrota. En cap cas va semblar que sentissin malbaratada la seva idea d’Espanya. Ho van entomar, ras i curt, amb desídia estabilitzadora.

No hi havia, tal vegada, cap bona sortida. L’aprovació de l’Estatut, que no va ser redactat amb lleialtat amb la idea del president, podria haver implicat una reforma de la Constitució per la porta del darrere sense que la ciutadania espanyola l’hagués pogut ratificar. No va colar. El preu és que amb la victòria del recurs, de facto, s’esclerotitzava el pacte constitucional subscrit entre la ciutadania de Catalunya i l’Estat durant la transició. Ni els líders dels grans partits ni l’ establishment madrileny van voler veure que s’obria una crisi d’Estat seriosa. Tampoc sembla que ho pensin avui, afartats després de cinc anys d’agitació sobiranista.

Però, per què es va produir i dura aquesta abúlia de l’Estat davant la situació creada el juny del 2010? Per molts motius. Econòmics i electoralistes. Però hi ha una dimensió de la crisi, clau, que no ha estat prou atesa. L’elaboració d’una alternativa catalanista per part de Maragall, que al cap dels anys tindria l’Estatut com a concreció bulímica, va avançar en paral·lel amb la batalla per una determinada idea d’Espanya que es va fer hegemònica.

Una data inicial, per la seva tràgica dimensió (tant real com simbòlica), podria ser el 14 de febrer de 1996. Aquell dia l’escòria terrorista va assassinar el catedràtic i home de bé Francisco Tomás y Valiente –antic president del Tribunal Constitu­cional– al seu despatx de la universitat. Sovint oblidem que ETA ha actuat com un factor degenerador de la democràcia ­espanyola.

Enfront de la barbàrie continuada, calia donar la batalla contra el terrorisme. Res era més necessari. També en el camp ideològic. L’esquerra il·lustrada ho va assumir. Però la digna defensa del constitucionalisme va implicar, també, la diabòlica impugnació del nacionalisme democràtic. Tenia la seva lògica i ha estat dissolvent. Si una lectura inamovible de la Constitució era explicada com la garantia de la llibertat, qualsevol plantejament reformista havia de ser impugnat. Aquest discurs del basco-espanyolisme, per dir-ho amb una expressió d’Ernest Lluch (aplicada als Elorza, Fusi, Juaristi o Savater), es va fer amb l’hegemonia a l’hora de pensar Espanya. També fou combustible pel descarament de l’aznarisme, tant en l’etapa de govern com en l’etapa de desbocat ressentiment neocon durant la primera legislatura de Zapatero. Avui encara és la idea dominant. Mentre ho sigui, el diàleg per a l’acord no es podrà restablir.